Gran Recapte 2018

L’home de fraganyó

// Parici Barquín

Va passar. Juro que no ho he somiat. Va passar i, a més a més, va passar durant un concert de “Los Trogloditas”. Ni en los meus somnis més humits podria haver arribat a imaginar una conversa de tal envergadura a un concert de “Los Trogloditas”, i és que, a camins, la columna del Temps de Franja me la regalen pel carrer i no tinc ni que esforçar-me lo més mínim, només he de passejar o assistir a esdeveniments pa sentir-me com aquell pagès que camina per un bancal de mullarerers que ja havia collit, i va trobant aquells mullareros que, oblidats, han madurat a l’arbre i li regalen un moment de dolçor sublim.

Així que sento algú que diu: “lo fragatí no se pot escriure”. Me vaig quedar com lo gat al mondongo i vaig intentar parar més orella i mirar qui era, però los primers acords de “El ritmo del garaje” m’ho van impedir. Allí havíem anat a escoltar i a ballar a “Los Trogloditas” i me vaig ficar a ballar, però no me van impedir reflexionar sobre lo que acabava de sentir:

Al cap me van vindre imatges dels habitants de Fraga passejant pel poble, com si fossin autèntics “homes de fraganyó”. Vestits en pells de bèsties i fent valls rituals al voltant de fogueres i comunicant-se únicament en llenguatge oral, ja que no podem escriure la nostra llengua. L’única manera que tenim eixos habitants de Fraga é aventurar-mos a les fosques coves de les serres del voltant i, il·luminats per la tènue llum d’oli, tractar de deixar alguna empremta que no desparegue de la memòria. Tal que allí trobarem representada una sèrie de figures que figura que són una revista: “Temps de Franja” li diuen. També trobarem enmig de tot una bestiola en cap de suro, representant un tarat que escriu mentre va solsint.

Confesso que, com que tinc certs pensaments primitivistes de connexions en la natura i demés “jipiades”, me vaig seduir a mi mateix en eixa elucubració alcohòlica, però alguna cosa me va fer tornar a la realitat. La realitat é que no veig un gran moviment de persones cap a les coves de les serres, armats en llums d’oli i pigments, preparant una gran performance prehistòrica, cosa que ben mirat me resultaria atractiva. Lo que veig són colles de joves en cares de son, anant cap a mestra a aprendre a escriure correctament una llengua que els é pròpia. I ja ficats també veig reflectit al vidre de la finestra, a un cap de suro que fa cara de bestiola mentre pica tecles com si sàpigues de què està parlant. Però això encara ho ha d’anar solsint.

 



L'home de Cromanyó. / CC Dr. Hans-Günter Wagner
Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: