Lectures d’estiu
//Patrici Barquín
Pos ja està, ja anem acabant l’estiu. La fafet va esmorteint lo seu cant i, poc a poc, va arrimant la seua poteta al picaport de can formigueta. Los grills caven frenèticament, com un polític eixecant carrers i equipaments en plena campanya electoral, mirant de trobar un puesto agon refugiar-se durant l’hivern, que cada any triga més en arribar. I, també, desprès de passar la calor de l’estiu amagada a l’ombra, torna Temps de Franja i tornem a solsir, no se sap ben bé què, cada mes. Així que sense més dilació anem a caldejar una mica los ànims que “ve l’hivern”.
Diuen que l’estiu no és moment de lectures profundes, sinó més bé de lectures de piscina. Jo he volgut anar un pas més enllà i afrontar lectures sense cap mena de sentit, així que he pogut llegir improperis contra eixa revista i contra la nostra llengua a una mena de cosa anomenada “OK Diario”, que crec que llegeixen quatre, bé, tres si me descompto jo mateix que he llegit una article eix estiu. Potser m’he passat rebaixant l’esme de les lectures, però, ja disculpareu, era pa no pensar.
Com que estava delerant anar més lluny en les lectures piscineres, també he tingut lo plaer de veure com uns personatges patètics que vesteixen com los barrufets, de blau, llençaven proclames sobre un fons de ratlles grogues i vermelles (no sé, en tanta barreja de colors crec que tinc cromatofòbia) dient que lo que parlem nosaltres s’ha de dir, perquè així ho decreten les seues reials gònades sexuals: “xapurriau”. I, ja veus tu, que arribats a est punt he decidit ficar punt i final a tot això de les lectures estiuenques i reprendre lectures en una mica més de morca, no fos cas que se m’acabés assecant lo cervell i se me quedés cribassat, com la terra argilosa mal treballada, i desprès no hi hagués manera de recuperar-lo. Així que lo proper estiu prometo abandonar la lectura de piscina, però mentrestant hauré d’anar solsint tot allò que m’he empassat.
Esta columna ha estat enviada en mig de la confusió de los atemptats de Barcelona, Cambrils i Alcanar. Crec que és la meua obligació donar lo meu condol a totes les famílies, amics, veïns i a totes les persones de bé a qui lo patiment de l’ésser humà mos fa reflexionar sobre la nostra condició i, sobretot, mos fa empatitzar en aquells que lo pateixen.
Tags: Columnes, Se va solsint
Trackback from your site.
