La Celidònia de Proust

// Patrici Barquín

Ara ja fa un temps, per algun estrany motiu que a camins s’apodera de jo, vaig parar atenció a la manera com se feien los exàmens per a elaborar l’informe PISA, que vol dir programa per a l’avaluació internacional d’estudiants, per si algú quedava sense saber-ho. Dic que vaig parar atenció per algun estrany motiu, perquè no acabo jo de veure la utilitat pràctica d’eixa mena d’avaluacions, mes enllà de crear una competència entre països, comunitats autònomes o inclús entre centres educatius.

Bé, a lo que venia jo a explicar: Les proves d’avaluació incloïen (parlo de l’any 2012) programar un mp3, treure un bitllet de metro, avaluar los moviments d’una “rumba” o programar un aparell de climatització d’aire. Abans de continuar vull aclarir que la prova sobre los moviments de la “rumba” no fan referència als moviments de mans de Peret i lo seu “ventilador”, ni tant sols de l’inefable Lo Bethoveen i lo seu garrotin, sinó que parla més aviat d’aquell mini cotxe de xoc que va tossant en mobles, parets i portes de casa tractant de fer dissabte.

No dubto de la utilitat de saber com treure un bitllet de metro. De fet a jo me va passar, ja fa no diré quants anys, en la meua primera incursió a Barcelona, que me vaig plantar davant de la finestreta del metro i, dirigint-me a la persona que estava allí despatxant bitllets, li vaig demanar en la meua parla i accent occidental, un bitllet per a “Collbllant”, allà en diuen Collblanc, però jo encara no ho sabia. L’individu aquell, que dormitava plàcidament dintre de la seua cabina, va aixecar, mamarrós, lo cap i va dir allò de: “com?”. Jo li vaig tornar a demanar cridant una mica més, pensant-me que lo problema era lo vidre físic, però va continuar sense entendre res de res, així que vaig assenyalar lo meu destí al mapa que penjava al vidre de la esmentada cabina, cosa que va provocar que aquell home dirigís la mirada cap al cim del meu cap a la recerca de la meua boina, portada directament del poble i, displicent, me va donar un bitllet que vaig pagar. Allà vaig descobrir que lo vidre que ens separava, tenia més a veure en la distància mental entre poble-ciutat que entre expenedor de bitllets-usuari.

Dit això, trobaria bastant més útil que fer proves sobre totes eixes qüestions tecnològiques i, en general, prou urbanites, fer proves sobre lo aprop o allunt que se troben los estudiants de la natura i de la supervivència. Suposo que podrien ser preguntes o proves del tipus: “Saps munyir una cabra?” i anar a un corral de cabres a demostrar pràcticament que s’està capacitat per a obtindre la lleit. Una altra podria ser reconèixer la flora i la fauna del teu entorn i la utilitat pràctica que pot derivar-se, fer foc a partir de lo que trobes al teu entorn, com i quan cultivar verdures de la teua zona o qualsevol altra qüestió que ens retornés a una connexió en la natura que ara mateix tenim bastant perduda (incloc als pobles i per suposat a les ciutats a eixa desconnexió), potser així aconseguiríem, com li va passar al Marcel, al sucar la celidònia al te, que podríem evocar un temps, perdut?, en que natura i humans formàvem un tot i ens miraven cara a cara sense avergonyir-nos del tracte que ens hem dispensat. Clar que tot això ho haurem d’anar solsint, així, una mica entre tots.

Estació de Collbllant, altrament coneguda com a Collblanc. / Agm CC