La Catxipanda

// Patrici Barquín

La catxipanda é un plat molt popular a la cuina fragatina i a d’altres cuines del voltant, com correspon a la cuina popular, que, bàsicament, consisteix a collir les verdures més abundants de l’hort i fer un bon estofat. Ja sé que ara, que som persones més cartesianes, la catxipanda queda una mica més limitada quant als ingredients, però aquelles que inventaren eix plat no eren tan mirades a l’hora d’establir los canons del bon menjar. Així podem dir que los ingredients més ortodoxes serien: una bona ració d’albergines, pebrots, cebes, tomates, alls i, depenent de les possibilitats, un tall d’abadejo, o bé un tros de llonganissa, o bé una mica de conill, o bé uns cargols… Però queda clar que lo principal de la recepta ve donat per l’abundància de determinats ingredients que serien les verdures de l’hort, ja que, com tothom sap, l’abadejo i la llonganissa no són massa propicis a brotar per estes terres, sigue per que són massa argiloses, per la falta de precipitacions o perquè se planten massa fondos.

Per què nassos vinc a parlar de l’humil catxipanda a esta luxosa i futurista columna? Molt senzill: resulta que raderament ha sorgit un moviment internacional que està emperrat a dir que lo de la pandèmia eixa que patim com bonament podem é un pla mundial pa dominar lo món. Que mos fan ficar mascaretes pa provocar-nos hipòxia, que algo així com a que no arriba prou oxigen al cervell i així ens quedem enguels. També que mos vigilen en una colla de satèl·lits que, aprofitant que estàvem tots a casa tancats (ningú mirava per les finestres ni estava assomat al balcó. Dec ser l’únic ésser del món que ho feia), han alliberat a l’espai i, a conseqüència d’això, a la nit se poden veure mils de llumenetes que ens vigilen. Que han desplegat la tecnologia 5G, que consisteix a repartir milions d’antenes que propaguen lo coronavirus i ens vigilen. A més a més, també hi ha lo dels “chemtrails” que són uns avions que mos fumiguen en alguna substància miraculosa que fa que ens contagiem de coronavirus i que fa que patim una mena d’hipnosi col·lectiva que ens porta a no poder-nos rebel·lar i no se quantes bajanades més. Mare!

En definitiva que esta gent, que sí que pareix que no li arriba l’oxigen o lo reg al cervell, han fet una barreja de coses que abunden, per ser temporada, i han cregut descobrir un pla que té com a finalitat dominar lo món. Auxili!

Bé, però no tot lo que diuen són desustanciades, lo que passa é que hi ha tanta verdura del recapte que encara no he empomat cap bacinet de llonganissa i clar, a mi, m’embafa. Però, si teniu ganes, ho podeu anar solsint, que jo ja me vaig cansar a la primera temporada.