Ha arribat l’hora de la conciliació

// Patrici Barquín

Mai, insisteixo, mai é una bona idea començar un discurs, presentació, escrit o columna demanant disculpes per no saber estar al nivell de lo que de tu s’espera.
Primer de tot, vull demanar disculpes, ja que acabo de passar “la passa” (la passa é allò que los metges anomenen gastroenteritis i que te té distret un parell de dies) i no em trobo en les meues millors condicions físiques i psicològiques, si és que mai les he tingudes, com pa desenvolupar un discurs mínimament coherent, carregat de dades degudament contrastades. D’altra banda això d’aportar dades i de ser coherent no ho faig mai i feina tinc pa aguantar-me recte a la cadira. Així que, sense més dilació, passo a redactar lo que se suposa que é la columna:
Eix estiu vaig sentir a una política, entesa no com l’animal polític d’Aristòtil, si no com a una professional que en viu, de la política, felicitar-se per la feina feta. Quina sorpresa, oi? Va, no em feu córrer. Dic que es felicitava de la feina feta perquè amb unes colònies d’estiu d’ampli horari i llarga durada, havien aconseguit que les famílies poguessin conciliar la vida familiar i laboral. Jo vaig entrar en xoc mental, emocional i fins i tot en cotxet de xoc i vaig recordar una frase que havia llegit no sé ben bé agon (eix é lo moment de buit mental que, qui encara estigui llegint, estava esperant en candeletes) que deia: “quan algú vol ser enganyat, a la llarga sempre apareix algú que l’enganya”. Dic això, perquè eix discurs de què pa conciliar la vida familiar i laboral cal aparcar los fills i filles a guarderies, colònies, activitats extraescolars o a la mateixa escola, me pareix una falòria (acabo d’evitar la paraula mentida perquè falòria queda més fi, però crec que s’entén igual). Realment lo que cal é que les jornades laborals no siguen interminables i que los salaris i prestacions socials permeten poder cuidar dels fills sense caure en l’obligació de delegar.
Un moment! M’acaba de venir una altra frase al cap que tampoc recordo agon vaig llegir mentre a casa estàvem criant (tornem a viure un moment de buit mental, per si lo d’abans havia quedat curt) que deia: “resulta molt fàcil morir pels fills”. Qualsevol é capaç de donar la vida per les filles. Ara bé, qui é capaç de quan arriba a casa, cansat de la jornada laboral i lo seu fill o filla li demana de jugar ho fa? O quan a l’hora d’anar a dormir ja no pots ni en l’ànima i te demana que li contes un conte, ets capaç de fer-ho? Això si que é realment una heroïcitat”. I com que resulta que les heroïcitats se’ns fan tan complicades d’executar optem per esperar que vingui algú a enganyar-nos dient-mos que la conciliació familiar consisteix en aparcar la progènie a guarderies, col·legis, activitats, colònies i demés. Ara que en lo cap com lo tinc i l’estómac encara més, crec que tot això encara no ho he acabat de solsir.

Publicat a Temps de Franja n. 139, novembre 2018