Desconnexió*
// Patrici Barquín
Podríem pensar, o donar per sabut, que estem davant d’un fenomen que ha succeït de forma gradual i pausada, però la veritat é que ha sigut una evolució, de fet, anomenada revolució, bastant sobtada. Prova d’això é lo que en una ocasió m’explicava mon sogre:
Deia l’home, que en un camí va aparèixer per la finca de la família un senyor, suposadament vingut de Saragossa. Dic suposadament, perquè no va haver-hi forma de verificar l’origen d’aquell personatge que, vestia com si anés al ball lo dia de la festa major. Dic que va aparèixer per la finca i va estar parlant en la jaia de mon sogre, perquè allavonces, qui s’encarregava de prendre les decisions econòmiques de la família, eren les dones més grans.
Tota aquella xerrameca del senyor la va escoltar molt atentament la jaia i quant va marxar lo viatjant, la jaia va resumir la visita en:
—Ha vingut un home ben mudat i ha estat parlant tota la tarda. M’ha ficat lo cap marejat i no he entès res del que xarrava.
La versió que ha transcendit de la raó per la que no va entendre rés del que xarrava aquell home era que parlava en castellà, però hi havia una raó més profunda en tot aquell no entendre, i és que lo viatjant formava part de tot un exèrcit de personatges, que van envair los nostres pobles, tractant de canviar la manera de entendre la nostra relació en la natura. Era l’inici de l’anomenada Revolució Verda. La mercantilització de la natura. La conversió de l’ecosistema en un bé de consum. La integració de la terra en la cultura i la manera d’entendre la vida es va convertir de repent, en la propietat de la terra, entesa eixa propietat com lo dret a sotmetre i no com la relació ancestral que durant generacions havíem mantingut en lo territori.
Convertir los bancals en explotacions agrícoles va ser lo primer pas cap a la desconnexió de la natura. Ja no treballem la terra, l’explotem per a obtenir lo màxim benefici i, tot això, ha portat com a conseqüència que ja no tinguem una relació normal en lo medi ambient. Ara la natura s’ha convertit, o bé en una propietat de la que treure lo màxim rendiment, o en una mena de parc d’aventures agon passar l’estiu o lo cap de setmana fent activitats més o menys arriscades i desprès tornar cap a casa sense sentir-nos en cap moment més que uns simples visitants casuals i no part d’un ecosistema. També s’ha convertit en l’enemic a abatre, perquè entenem que se rebel·la contra nosaltres en forma d’inundacions (cal “llimpiar” lo riu, fer murs de contenció, etc.) o de qualsevol altre fenomen natural com la calor, que combatim en potents aparells d’aire condicionat, o en serres que cal aplanar, o espones que cal tombar.
En definitiva, crec que la jaia de mon sogre lo que no va entendre era que un prestidigitador aparegués a la seua terra, la terra a la que pertanyia, en un carregament de polsos màgics que augmentaven la producció i la grandària dels fruits i la quantitat de les collites, perquè, com als trucs de màgia, intuïa que hi havia una trampa amagada en forma de contaminació, explotació i misèria. Aquella dona, en tot lo saber acumulat de mil·lennis, ja ho tenia clar. Nosaltres, encara ho hem d’anar solsint.
"la natura s’ha convertit [...] en una propietat de la que treure lo màxim rendiment". / Carles Terès
*Publicat a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)
Tags: Columnes, Se va solsint
Trackback des del seu lloc.
