Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

De discoteques, Hefests i Afrodites

// Patrici Barquín

De tothom és sabut que les persones que col·laborem al Temps de Franja tenim una característica comuna que, a més a més, é compartida amb les persones que llegeixen el Temps de Franja. Sí, parlo de la bellesa;  però no d’una bellesa qualsevulla, sinó d’aquella bellesa que de tant extrema fa mal als ulls, tant mal que t’obliga a desviar la mirada com cal fer amb Medusa.  I dic tot això perquè eix do que dona escriure o llegir Temps de Franja us farà entenedors del que us vull explicar a continuació:

Què passa en les persones que tenint eix atractiu tant agressiu decideixen (oh, pobres mortals!) eixir de festa i, tal i com indica l’eufemisme «eixir de festa», mirar de lligar? Res de res, no és mengen un torrat. Perquè la resta de mortals, no tocats pel do de la bellesa, són perfectament capaços i capaces d’imaginar que la discoteca ficarà la cançó de tots los dissabtes que indica que tancarà, que vindrà lo vigilant de seguretat malcarat a convidar-los a fotre lo camp cap a casa i que la nit acabarà, un cop més, sense haver tastat allò que Afrodita promet. Tant és així, que son incapaces d’imaginar que, de sobte, és fiquen a parlar en aquelles preciositats i… res de res, que estan tant convençudes de no estar a l’alçada d’allò que el destí ha ficat al davant d’elles que no gosaran ni mirar-nos a la cara, per la temor d’acabar transformades en codissos. Així que no perdran lo temps, ni la nit, i se dedicaran a buscar l’amor, ni que sigue d’una nit, entre una bellesa més mediocre, més al seu abast. I què passarà en les pobres belleses sublims que hem eixit de festa? Pos que desprès de moltes nits sense tastar lo banquet d’Afrodita, acabarem seduïdes pel primer Hefest que se’ns fique al davant.

Doncs eix sentiment de no estar a l’alçada de les circumstàncies crec que é lo que fa que mos resulte més senzill imaginar que la nostra societat està abocada al col·lapse del sistema que vivim que comportarà la nostra extinció com a espècie, en comptes de creure possible que podem revertir les nostres relacions socials i econòmiques i construir un món millor, un món de justícia social i igualtat; desmercantilitzat i agon les persones puguem viure en harmonia i amb problemes, però problemes que puguem resoldre col·lectivament. Treballant molt poquet, lo just pa que tots tinguem de tot, lo bàsic i los luxes, però pa tots. Oi que resulta difícil imaginar que puguem assolir un món així? Oi que resulta molt més fàcil imaginar un món només una mica menys lleig que el que tenim, però sense canviar res del substancial, sense aprofundir a les arrels de les desigualtats, de les injustícies socials i de l’acumulació de riquesa? Doncs això mateix é lo que passa en la bellesa, que de tant inabastable que ens sembla, acaba enredada amb lo més lleig o la més lletja de la discoteca, i, en definitiva, ja sabem que el més lleig del ball en política é lo fascisme i com s’emporti la nostra vida com un Hefest qualsevol estem apanyats.  Però, ja sabeu, que tot això encara ho anem solsint.

Tags: ,

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: