Un (altre) malany*

// Francesc Ricart

Tots els anys són difícils. I no parlo del problema de la pandèmia del Covid-19 el que des de fa setmanes ens té glaçat els semblants. Jo continuo amb la meua vulgaritat, parlar de la llengua, d’un altre malany del català.
A l’octubre de 2004, l’IEC feia una declaració sobre l’ús de la llengua catalana que va aixecar polseguera. Una de les alarmes venia a dir que l’hàbit de canviar al castellà genera un cercle viciós que podria constituir una sentència de mort per al català. De fet fa molt temps que ens «movem» en aquests paràmetres i anem cap a l’ensulsiada. Aleshores, aquell 2004, als nostres països ja hi havia una població significativa procedent de fora, amb llengües diverses, una situació que ha augmentat fins a conformar una societat lingüísticament molt complexa on, per desgràcia, la llengua pròpia continua sent minoritzada i els catalanoparlants continuen amb el comportament «erràtic» de passar-se al castellà quan no caldria (diguem-ho així).
Fa poc va tenir lloc l’episodi de la diputada i alcaldessa de Vic, Anna Erra, que demanava en seu parlamentària que «els catalanoparlants s’adrecin en català a persones que “pel seu accent o pels seus trets” no aparentin ser catalanoparlants.». Molta gent se li va abraonar perquè, pobra, posava en evidència una distinció entre catalans. I és que hi ha gent que té la pell molt fina, com ara els «unionistes», que no perden ocasió per senyalar els independentistes de supremacistes. En quin nivell, em pregunto, situaríem aquesta qüestió a la Franja? No goso ni pensar-hi, davant el nostre panorama «local» L’any que hem passat és un malany com tots des del 2004 i des de fa ni se sap. Tanmateix, persistirem, un verb del tot necessari des de Fraga a Maó, encara que vinguen temps de mal oratge. Josep Galan i Jesús Moncada ens ho reclamen des de fa 15 anys!

*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020