Insults*

// Francesc Ricart

Ara per ara no vull entrar al drap amb l’episodi de Sixena, per bé que des de la part catalana s’ha viscut com un gran menyspreu de l’Estat espanyol fruit de la vigència de l’article 155, tal com avançava en la meua col·laboració anterior. Una prova més que amb els catalans tothom s’atreveix, tothom es veu amb cor d’insultar-nos. Fixeu-vos quin repertori de floretes he col·leccionat aquestes setmanes en primera persona: Sou uns fanàtics! Tontos del bote! Us feu odiar! Insolidaris! D’insults a catalans, d’això us parlaré.
En aquests temps, acabo l’article en ple 21D amb el soroll de sobres de vots, en què reconec que em pensava que ja seríem més feliços, torno a fer voltes a moltes coses que han acompanyat la nostra travessia de catalans (de catalanoparlants de la Franja, és clar). I de com tots tenim records «amables» del tracte rebut pels nostres veïns forasters: quan ens han anomenat polacos o ens han «aconsellat» de parlar en castellà per respecte o, directament, ens han tractat de maleducats perquè hi ha algú, sempre hi ha algú, que no entén prou el català… Quina tristor. Ho repeteixo, no podem ser gaire feliços aquest final d’any des de la nostra condició de catalans (de catalanoparlants de la Franja, si voleu): no corren gaires bons aires, en qualsevol cantonada et trobes un amic disposat a recordar-te’n la condició i a plantificar-te un exabrupte que et deixa planxat. D’ací la pensada de parlar d’insults que he hagut de sentir-me últimament per aquests mons de déu.
El primer insult ressenyat, el de fanàtics me’l van abocar a Fraga. Així de clar, el fanatisme presideix totes les iniciatives dels catalans, que som uns hooligans; sense veure cap ombra «a l’altre costat». Que com es pot voler separar-se, em retrauen, de qui t’ha fet tantes coses com ara les autopistes… en fi, grans reflexions. Allò de tontos del bote m’ho va «regalar» una espanyola resident a Brussel·les. Mirant-me amb cara de fàstic, em recriminava que els catalans volguessen trencar Europa, que després tothom voldria independitzar-se, els flamencs, els corsos…
Per tot plegat justifiquen d’afegir que els catalans ens fèiem odiosos per insolidaris davant del món: tota una manifestació de l’esperit de la CE, d’aquest club d’estats que tenen reservat el dret d’admissió a nous socis. I això em passava a Brussel·les, a ca l’Hergé, el pare de Tintín, a les aventures del qual apareixen els més simpàtics insults en català recreats per Albert Jané…
No sé com acabarà la jornada electoral. I lamento si algú esperava que en valorés els resultats. No ho faré, ja ho farà algú altre. Avui volia esbravar-me amb aquest exercici sobre els insults que rebem els catalans (sí, sí, i per derivació, molts camins també, els rebem els catalanoparlants de la Franja) dels espanyols instal·lats en el confort de tenir l’Estat totpoderós que els empara, enfront els morts de gana que són els catalans que no són ningú constitucionalment parlant, ens diuen. M’acomiado sense fer cap insult groller contra ningú; permeteu-me només reproduir un dels crits de ràbia més repetits pel capità Haddok, el del Tintín, de l’autor de Brussel·les; «Llamp de llamps»! Bé: llamp de llamps!, per què els catalans no poden aspirar al que vulguen sense rebre vituperis i insults? (I això val per als catalanoparlants de la Franja també).
Com enyoro quan de xiquet ens insultàvem i enquetàvem, tal com déu mana, i ens en dèiem de tots colors: els rucs eixien a passejar, i els verros, i els pollins, i els gallines i els sapastres i els llocos i els cagabandúrries, i els lelos, i els bonyissos, i els cagats,…
Que tingueu un bon Any, lliure d’insults!

Mural dissenyat per Hergé a l'estació de metro d'Stockel, a Brusel·les.  / William Murphy (CC)

*Publicat a Temps de Franja 136, gener de 2018