Quan la llengua de la mare és massa petita

// Francesc Ricart

Som recurrents, tothom ho som. I tendenciosos, si voleu, i jo més. Em faig aquestes prèvies per parlar (-me) de la llengua materna, un tema recurrent per a Temps de Franja quan se n’escau el dia, tal com hem vist en l’últim número en paper amb una colla molt generosa d’aportacions. Jo m’estimo la meua llengua materna! I tant que me l’estimo! Fins al punt que, d’una manera o altra, és una de les raons que em motiven més en “aquest bany de llàgrimes”. I, tanmateix, no em satisfà tot el que es diu per enaltir la nostra llengua, sobretot quan es posa l’accent de manera exagerada (i perillosa) en la singularitat i la “virginitat” de les formes pròpies i en la necessitat de salvar-la amb una motivació purament emocional. Per això aquesta celebració em posa alerta perquè em fa patir que darrere es puga amagar una visió curta, a la defensiva, com si diguéssem, que serveix per a arraconar-nos més i fer-nos més dèbils davant les adversitats i hostilitats del món que ens envolta procedents de la llengua gran, però que no és la nostra llengua mare. En aquest sentit, parlant del Dia de la Llengua Materna, em faig ressò del comentari que fa Artur Quintana de la “Trobada de Clarió a Arenys de Lledó” quan manifesta la preocupació per la golejada continuada de la llengua castellana enfront la llengua catalana a l’escola.
Un exemple potser ajudarà a entendre el que vull dir. Us n’explico una de bona sobre aquest petit món de les nostres petites llengües. En un establiment de souvenirs i coses vàries de la Platja de Palma –que forma part del municipi de Ciutat de Mallorca– sona una emissora en català i la parella propietària em diuen que emet en mallorquí, que xerra mallorquí, en sa nostra modalitat, em diuen cofois i una mica a la defensiva davant del meu parlar “gironí” (?). Entrem a “discutir” sobre això de les particularitats. Jo vull transmetre’ls l’alegria de poder-me sentir dels seus, dels mallorquins, perquè parlem la mateixa llengua i ens identifiquem com a fills de la mateixa mare (sí, jo també faig servir la meua mare) i que tant de bo siguem molts els germans-parlants que usem el mateix codi perquè tindrem més consistència davant els embats dels parlants de llengües potents que no en volen saber res de nosaltres, els qui parlem la llengua pròpia del territori. Em pareix que no els vaig convèncer –això és una creu!– perquè aquell parell partien de recels contra “els polítics” que ho volen confondre tot… Ja ho veieu, la meua alegria per poder escoltar l’emissora en català (Ràdio Murta) es va veure aigualida.
Arribats ací, ja us ho podeu imaginar, posats a triar dates de celebracions per a impulsar i emplenar d’esperança la nostra llengua catalana, compartida amb valencians, mallorquins… i fins a Salses, jo trio el dia de Sant Jordi i la singularitat reconeguda del fenomen de regalar llibres un dia l’any que ens hauria de permetre “de reflectir aquests diferents accents d’una mateixa llengua, i potenciar l’intercanvi i interrelació entre escriptors, editors i llibreters dels territoris de parla catalana” (com deia el manifest d’enguany de l’entitat Enllaçats per la Llengua).
Aprofito, per cert, per aplaudir la tornada de Ramon Sistac que amb la seua nova secció (Diccionari) ben segur ens donarà lliçons de com valorar de manera pertinent tot allò d’específic que tenen manta mots de la nostra llengua materna.