Discriminació positiva o almoina*

// Francesc Ricart

Aquestes setmanes passades la llengua a l’escola ha tornat a ser protagonista. Miquel Iceta va fer saltar la llebre en referir-se a la necessitat de qüestionar la immersió lingüística a Catalunya i, si tot ha anat com es preveu, s’haurà tractat en el Congrés del PSC d’aquest desembre. Segur que hi hauran tractat més qüestions, però la de la llengua a ningú se li escapa que és molt simptomàtica del moment dels socialistes catalans preocupats per recuperar clients procedents d’altres competidors; tanmateix, és una mostra de la importància de la llengua en el joc polític.
Tothom es veu amb cor d’anar contra la nostra llengua. A tot arreu: a València per amagar l’ou, sempre amunt i avall que el valencià és una llengua diferent del català… a les Illes els més salats (perdoneu l’acudit fàcil) carreguen amb dures campanyes com la del govern Bauzá contra la llengua dels imperialistes catalans. A la Catalunya Nord fan mans i mànigues per obtenir recursos per al català a l’escola, sempre amb l’ull posat en el jacobinisme implacable de París. I a la Franja… ai, a ca nostra ho tenim ben pelut!
Més que els altres. Tots, llevat dels nord-catalans, disposen d’una política lingüística de govern que concerneixen el territori respectiu (Principat, País Valencià i Balears); nosaltres, en canvi, som un apèndix territorial a qui ens apliquen normatives menors que no afecten el 97% de la població. A tot l’àmbit català la llengua a l’escola (i a la societat) viu uns moments de gran dificultat i caldrà aplicar polítiques valentes de discriminació positiva perquè la població escolar domini la llengua pròpia del territori, El com, la intensitat i on de l’aplicació, ja ho resoldrà l’administració educativa corresponent.
A ca nostra la situació és delicada. L’escola a la Franja no té cap objectiu per al català perquè no hi ha cap política lingüística i només rep l’almoina producte d’aquells acords prehistòrics signats a Mequinensa. És cert que no hi ha pressió al carrer, no hi ha demanda familiar, per tant, no hi ha polèmica… Això, però, em reconeixereu que és pitjor i ens trobem en una situació d’indefensió extrema, la pròpia de qui viu d’almoines.
A la Franja, doncs, tenim mala peça al teler, on la llengua i la catalanitat lluny de trobar incentius i mesures de discriminació positives, ens trobem governs presidits per Lambán o jutges més amics del bisbe de Barbastre que del de Lleida.

*Publicat a Temps de Franja n. 144, gener 2020