Com hi van!

// Francesc Ricart

Com hi van! Tothom s’atreveix amb els febles i amb la feblesa. Si parlem de llengua catalana, no hi ha dubte que és el punt més vulnerable de les «societats» catalanes i que la Franja és una d’aquestes «societats» més vulnerables.

És així com he llegit les declaracions de Lambán en sortir del Comité Federal del PSOE d’aquest mes de febrer, i la dedicació del programa El Suplement de Catalunya Ràdio al català a la Franja i a la Catalunya Nord. Val a dir que Lambán ho feia per burxar en la ferida del dèbil i el programa del ja famós Ricard Ustrell ho feia per mostrar-ne la ferida i, és clar, lamentar-se’n i veure-hi la possibilitat de guariment…

Fins i tot quan no li toca, el President Lambán es fica amb la llengua catalana. L’home està preocupat pel castellà perquè «és maltractat per la Generalitat i postergat a l’escola i això és inacceptable». D’una manera volguda o per desconeixement, tot un president d’Aragó fa servir una de les fake més frikkis dels temps moderns: que a Catalunya es posterga el castellà, no diu que és perseguit, però hi falta poc. Són «les tesis» de gent tan afinada com C’s i el PP que exploten el que consideren un filó electoral i no dubten a mentir públicament sobre una qüestió tan sensible com la de les llengües a Catalunya: que el castellà corre perill a Catalunya, que no hi és present a l’escola, que no s’aprèn, que es maltracta nens… Sí, sí, fan córrer coses com aquestes que no s’aguanten ni farts de vi. Qui pare l’orella pels carrers de Barcelona i l’àrea metropolitana o parle amb docents d’escoles i instituts entendrà que la llengua que pateix, que costa de sentir pels carrers i patis d’escoles, és la llengua catalana. Allò que va dir un dia Jordi Pujol (sí, aquell president, com Lambán) que trobeu un nen que no sàpiga parlar en castellà i us en presentarem deu que no saben el català. Sap molt greu que el President Lambán es pose del costat dels enemics del català. Què podem esperar la gent de la Franja a favor de la nostra llengua, amb un president hooligan de la llengua espanyola, de la qual ha afirmat —i ja em sembla bé, que conste ací— que «La lengua española es el principal sustento y soporte y razón de ser de la gran nación española». Dic que ja em sembla bé valorar una llengua lligada a una nació. Demano a a aquest senyor i els amables lectors un exercici ben senzill: canvien on diu ‘española’ per ‘catalana’. Jo m’hi apunto. Lambán, doncs, beneeix el govern del PP quan diu que vol donar un tractament comú del castellà a tots els territoris on hi ha llengües cooficials (Méndez de Vigo). En el cas de l’Aragó que presideix, ho té fàcil perquè no hi ha cap altra llengua cooficial… o siga que no hi caldrà endreçar res a favor ni del castellà ni del català.

Mentrestant, i ho vam sentir un camí més al programa de Catalunya Ràdio, a la Franja ens continuem sentint tractats lingüísticament de segona categoria com deixaven anar els entrevistats: Javier Giralt, des de la Universitat de Saragossa, lamentava la no oficialitat del català; «sensació d’abandonament» hi deia Rosa Arqué, directora de l’IES Baix Cinca; o, simplement, estem en el camí de la desaparició com es desprèn de les paraules de J.A. Chauvell, l’alcalde i escriptor del Campell, quan diu que «la gent no ajuda» i es desentén de parlar la llengua perquè se’n despreocupa… La nota més positiva, la dels alumnes que van eixir al reportatge amb la seua vitalitat i la seua llengua fresca. Sí, el català a l’escola és per ara l’actiu més gran d’aquests trenta anys a la Franja, però tothom hi «veu» que amb les grans limitacions amb què «viu» és del tot insuficient per a guarir la ferida i el malalt.

Javier Giralt en rebre el premi Franja, Cultura i Territori, 

a la Trobada Cultural del Matarranya celebrada 

a Aiguaviva de Bergantes el 2015. / J.M. Gràcia