1968-2018

// Francesc Ricart

Han passat cinquanta anys! Aquell maig del 68, el del «maig francès», semblava que ho havia de canviar tot. Aquest articulista, el 1988, quan en feia vint, com un Joan Manuel Serrat qualsevol, va escriure un article a la revist(et)a Batecs i recordava el paisatge humà de Fraga que coincidia amb aquell temps de revolució. Avui, a qui li pot interessar mirar pel retrovisor i passar per la memòria d’aquell mes de maig i d’aquell 1968, amb tants «focs» encesos arreu del món occidental? Recordem la Primavera de Praga, el moviment universitari als USA i els greus fets a Mèxic més endavant quan les seues Olimpíades. No ha estat una gran commemoració, com he dit, l’ «efecte 68» ha anat perdent pistonada històrica i no s’ha recordat de manera excessiva. I, tanmateix, vull prendre aquell any de referència per «veure» com hem canviat en un parell d’aspectes.
En aquell article volia fer palès, tal com he intentat durant molts anys, il·lús de mi, l’estat de misèria cultural en què es trobaven les nostres terres, tenint Fraga com un cas extrem d’indigència. Em lamentava de la buidor cultural en contrast de l’eclosió i el desvetllament que apuntava «aquell 68». Mentre a París –ho seguia a la revista Triunfo– buscaven la platja sota les llambordes, a ca nostra els carrers encara eren de terra. Tinguem present, això sí, que el franquisme era ben vigent, amb els governadors civils actius i els alcaldes fent de «jefes locales del Movimiento». Anys de foscúria.
A les nostres comarques no hi havia instituts de secundària i en aquell article jo ho recordava i me’n lamentava. Avui ja fa anys que hi ha instituts de secundària a la Franja, pocs perquè la demografia no en permet més… El de Fraga, el Sender, en va ser el primer. Més endavant, el curs 1984-1985, arran de la històrica Declaració de Mequinensa, es va iniciar l’ensenyament del català a la Franja, la gran revolució d’aquestes dècades, tot i que cada dia em fa pensar més en una revolució «lampedusiana»…
Aleshores els capellans encara «venien» de Lleida i et parlaven en català. A Fraga, d’acord amb els temps, un mossèn podia ser l’oportunitat per connectar amb el món. En el nostre cas, capellans ben singulars, «els progres», van ser els nostres introductors a la llengua catalana, Després, ja ho sabeu, sobretot a partir dels anys de la segregació de les parròquies el «món» de l’església catòlica més aviat ha estat un aliat amb els nostres adversaris, ja m’enteneu.
Amb la distància de cinquanta anys (!) sento vertigen. I, tanmateix, si hi penses una mica pots arribar a certificar que no ens hem mogut gaire i, vés a saber, si no hem reculat. La meva tesi i perdoneu-me, però ara no sóc gens il·lús, és que en aquests trenta anys que fa que havien passat vint anys, hem tornat a perdre llençols i ocasions o, més ben dit, que ens han pres llençols i ocasions: llençols de catalanitat i ocasions per funcionar amb la lògica de la catalanitat. Cap als anys setanta ens amagaven la catalanitat des de la llosa del franquisme i a més a més, com que érem tan estranys, d’Aragó ens tenien desemparats i amb molts greuges respecte als aragonesos «de debò». Després, amb el règim autonòmic –i amb la temor del «veí» català– es produeix una política d’acostament «interessat» aragonès a les comarques orientales que, al meu entendre, han estat insuficients per a recuperar el dèficit i han agreujat la despersonalització i pèrdua de la catalanitat. I els carrers?, sí, ja són tots asfaltats, però el mar és ben lluny!