Murcegots

// Patrici Barquin

En estos temps en que vivim de corbes, pandèmia, fases i demés, hem patit moments tensos en que s’ha centrat l’atenció en determinats animals sobre los que carregar tota la culpa de la nostra desgràcia. Així, hem assistit a l’assenyalament del simpàtic murcegot com a culpable de l’origen de la pandèmia i en certa manera ha hagut una mena d’enamorament per part de determinades persones cap a la bestiola, de forma que han viscut l’experiència com un apropament sense precedents a la vida salvatge. Així, tenim a individus que, amb independència de la seua ideologia, tot i que, com digué Sabina a n’aquella cançó, que parlava de ficar corns, destaca la noble classe alta; en lo tema de la crisi actual, pel que sigui, destaquen les ideologies més extremes i més a la moda i més a la dreta, com a paladins de l’emulació dels murcegots. I és que cridar molt fort els fa pensar que així, s’orientaran millor per la vida i podran ser guies per als seus seguidors. Perquè no esperen altre retorn dels seus crits que los seus propis crits, però obliden l’essencial.

Recordo una situació que vaig viure fa una pila d’anys. Estàvem en la nostra filla de viatge i los viatges en cotxe i la infància no acaben de maridar prou bé, lo que comporta que ens embotim en converses de lo més entretingudes pa fer l’avorriment més suportable. Ja tens que la xerrameca acaba derivant en una pregunta sobre murcegots. Així que ja me tens a mi, fent de biòleg de barra de bar, tractant d’explicar lo tema de l’ús de l’ecolocalització a una xiqueta de poc més de set anys. Me les vaig veure de tots los colors pa aconseguir explicar com funcionava lo sistema. Primer explicant lo tema dels crits.

• Però los murcegots no fan soroll quan van volant.
• Es que fan un soroll tan fort que no el podem sentir.
• Però si no lo podem sentir nosaltres, ells tampoc, no?
• Ells sí perquè tenen unes eurelles molt grans adaptades a sentir los ultrasons i així fent rebotar lo so poden calcular les distàncies i la mida i forma dels obstacles.

La conversa va continuar una bona estona, però vet ací que recordant-la m’he adonat de que realment estes persones que criden no poden fer de guies, perquè fan un soroll tan fort que no el podem sentir. Tampoc no tenen les eurelles adaptades, lo que complica la situació d’esquivar obstacles i acaben tossant contra un mur o abocant-mos a un precipici, perquè, certament, només criden i criden sense esperar retorn.

Bufa! Crec que ara sí, que esta columna l’he d’anar solsint.