// Vicent Pallarés Pascual
Amb la vinguda de les pluges surten, si les condicions acompanyen, els esperats bolets. Sempre em sorprèn com s’inicia aquest particular procés social amb ells, en el qual, en aquestes contrades, les persones necessiten anar al bosc a cercar-los com si d’això en depengués la seva nutrició.
Que els bolets no estan gaire recomanats com aliment, és una realitat, ja que contenen toxines en major o menor quantitat. També representa una mena de recerca col·lectiva acompanyada de cistells de vímet en què la població, potser, busca alguna cosa més que fongs.
Si mirem el tema econòmic, si no és un bon any, no surt a compte anar a recollir-los. En molts casos la benzina usada per a desplaçar-se els supera el valor del producte i anar a comprar-los al mercat podria ser molt més rendible. Si més no, perquè assegura l’èxit de tornar a casa amb el cistell ple de la varietat desitjada.
Tot plegat em fa pensar en un retorn a un passat molt primitiu en què les persones érem caçadores i recolectores envoltada d’una visió ancestral i màgica que molts pobles mantenen al voltant del bolet, centre de moltes creences i sanacions en moltes cultures.
Ni són humans, ni són plantes, ni són animals, ja que els fongs representen un altre particular i misteriós regne de la natura al qual ens apropen quan arriba la tardor. Unes criatures plenes de propietats que, fins i tot, com intenta demostrar la ciència, es comuniquen entre elles. Tot i això els seus missatges encara romanen desconeguts per als humans. Un vertader misteri al bosc.
Publicat a Temps de Franja n. 159, novembre 2023