Marques de bales a les parets

// Vicent Pallarés Pascual

Tot i l’esforç dels dies i les persones per esborrar-les, encara hi resten. M’impacten, els forats que deixen les bales a les parets de les cases velles com si fossin recordatoris. Restes de guerra i de conflictes que ens indiquen que els humans van utilitzar-hi armes de foc. Indrets on es va desitjar la mort de l’altre sense saber-ne amb certitud si s’aconseguiria o no.

He vist aquestes marques a les parets en diversos indrets del món on la pau s’ha trencat; tot i això, les històries són sempre semblants: dues parts que no suporten l’alteritat i intenten imposar les seves idees per la força. Malgrat el pas dels jorns, aquestes cicatrius existeixen, silencioses. M’expliquen, fins i tot, històries. Em mostren imatges mentals de la situació. M’indiquen els angles de tir possibles. També la intensitat de l’impacte. M’amaguen si hi va haver víctimes, però, de vegades, ho pressuposo: és la seva finalitat.

Em parlen de temps convulsos que s’obliden ben prompte. Cadascun d’aquests forats es taparien per la voluntat humana. Mai agrada veure episodis foscos o notar com ve el seu record com un vent. De vegades, els inconvenients per a esborrar-les són la seva ubicació o la desídia d’algun propietari, que no veu ben bé la procedència d’aquell impacte amb tanta història que té a la seva paret, que demostra la insistència de les bales a deixar marques en el temps que resten molts anys a la memòria. Com a cicatrius perennes d’allò que va ser. Impossible d’oblidar.

---

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023