Xarxes antisocials*

// Raquel Llop

Porto un temps donant-li voltes al tema de les xarxes socials digitals i els conflictes interns que em generen, ja que, si bé sempre he pensat que ben utilitzades podien ser una eina molt potent, ja fa temps que m’he desenganyat d’aquesta idea i només en veig la part més fictícia, exterioritzada i estereotipada. Persones que basen la seua vida a alimentar l’afecte aliè, el reconeixement d’uns desconeguts, munts d’abraçades buides i distants a canvi d’uns quants likes per omplir la part més obscura del nostre ego.

I és que penso que hem arribat al punt d’autodiagnosticar-nos fatiga crònica, la malaltia de les xarxes socials, o millor dit, de les xarxes antisocials. Un aparador sense continent, però ple de contingut, de sang, de pits prohibits, de somriures forçats sostinguts per cossos que es mouen per pura comparació, per pura morbositat de sobreviure a la catarsi de l’exposició, de la crítica, d’estar dins del debat a mort, abans de no ser-hi present. Tot això ha petat per a molta gent (present) que ja no aguanta més el nivell d’exposició al qual et porta la roda de l’algoritme, el cercle viciós de les pitjors enveges i comparacions entre col·lectius, i hem hagut de dir prou, allunyar-nos d’això, de la toxicitat que comporta estar pendents de tot el que passa al món digital per recuperar el món real i si, potser penseu que pot haver-hi un equilibri, com jo pensava fa un temps, però crec que ara més que mai la presència a les xarxes comporta una exposició a actituds que creiem ja superades i amb les quals, de moment, jo no hi penso participar més. L’exhibició constant, a més a més, té una gravíssima conseqüència artística que és la pèrdua de la inspiració més natural i humana, la que naix de dins teu de manera singular i irrepetible i que, per trobar-se, necessita aquell silenci genuí, un espai incorregiblement íntim on el soroll ensordidor dels likes no pugue trobar ni el més mínim foradet per on ficar-se.

---

*Publicat a Diario de Teruel, 14 de maig de 2022