Un món més gris*

// Raquel Llop

Han passat pràcticament quinze dies des d’aquell últim diumenge de maig i encara estic paint los resultats. Com un tros de carn massa cuit, se m’està fent bola i no hi ha manera de fer-lo baixar. Pair, paraula que està a una lletra d’allò que vindrà: patir. Patirem. Eixos resultats a gran part dels municipis que, sota la promesa d’un canvi d’aires, han tornat a posar a les cadires a aquells que fie anys que havien marxat. Si fa un mes parlava dels jocs de la fam, ara ja podem afirmar que estem enmig d’un malson, soterrades per la victòria d’aquells que només beneficiaran als de sempre, ara, sense cap màscara. Davant l’èxit d’uns pocs que per fi tornaran a trepitjar als que durant tants anys los han intentat parar los peus, fent de mur de contenció del caciquisme i l’anti-democràcia. Eixe mur que hauria d’haver estat el votant, esta volta, no ha funcionat. Tinc la sensació que moltes persones s’han venut al despropòsit, s’han begut les promeses impossibles i, com si fos una poma enverinada, cauran pel seu propi pes. Això si, després d’haver posat al capdavant de molts pobles del territori a gent moguda, simplement, per l’aversió i la reprovació, però sense cap fons treballat, sense cap pla més que treure de les cadires als que estaven. I penso que d’aquí un mes tampoc veurem un panorama diferent, que venen temps complicats, més encara si eres una persona jove, humil i rural. Les tres condicions invisibles per un govern que manarà per i per als que tenen més patrimoni. Però a tu, que tens un parell de granges i un terreny que ja no fas servir, t’han fet creure que ets com ells, o que ho seràs. Que et posaran un molí i t’arreglaran la vida, però sento dir-te que això no funcione així. Que ells se faran més rics a la teua costa, com dirien els Zoo: al final ells no perden i tu no vas a jubilar-te mai.

---

*Publicat a Diario de Teruel, 10 de juny de 2023