En el món hi ha, sembla, uns 195 estats, potser uns quants més, però no gaires. De llengües n’hi deu haver devers 6.500, diuen. I quasi tots els estats tendeixen a tenir una sola llengua oficial. I què en fan de les 6.305 llengües que no oficialitzen? La solució justa i digna fora, que cada estat oficialitzés totes les llengües del seu territori d’igual manera, sense preferència per aquesta o aquella, i no com, posem, fa Espanya on l’oficialitat del castellà és total, i la d’algunes poques altres és de per riure, de fireta, o ni això. Nogensmenys d’estats amb dignitat, on totes les llengües són oficials, sí que n’hi ha alguns: en rigor només la Confederació Helvètica, i fent, poc o molt, els ulls grossos: Bèlgica, el Canadà, Finlàndia, Luxemburg, Noruega i Suècia, set estats, doncs, als quals s’han d’afegir els comptats estats on només es parla una llengua i aquesta és oficial: Andorra, les Corees, Islàndia i San Marino, 5 estats. Què en fan els estats de les 6.293 llengües reals i no oficials? Gairebé tots els estats colonialistes del darrers 5 a 6 segles de l’Europa Occidental, de Rússia i de la Xina, opten per atorgar l’oficialitat total a una sola llengua, i atorguen només a algunes de les altres una oficialitat de fireta, en certs casos com la que fa Espanya —Alemanya, Gran Bretanya, Rússia, la Xina…—, o les discriminen sense contemplacions —Franca especialment. Tots aquests estats han creat grans, o no tan grans imperis colonials, on han aplicat, molt majoritàriament à la francaise, la discriminació més descarnada: a tota Amèrica, Oceania, Àfrica, i potser no tant a l’Àsia —i aquí no pas per falta de ganes. La llengua oficial de la metròpoli s’ha imposat, tret dels casos de l’Àsia, a totes les antigues colònies: a les Amèriques i Oceania quasi sense excepció. A l’Àfrica subsahariana quasi només té una passable oficialitat el suahili.
Dels colonialismes més recents —a Palestina, Darfour, Miyanmar…— se n’hauria de tractar en una altra ocasió, oi que sí?
*Publicat a Diario de Teruel, 19 de setembre de 2026