// Raquel Llop
Existix una faena, dins del nostre sistema, que és totalment essencial, integradora i necessària per a la nostra pròpia supervivència. No obstant això, continue invisibilitzada, silenciada, podríem dir que transparent, incolora i, segons les dades que només tenen en compte la producció, inexistent.
És una tasca fantasma que literalment mos salve la vida i que, tot i que fa uns anys pareixie que començave a situar-se al centre i que, per fi, en començàvem a parlar, tot ha quedat en no res. Amb el temps hem vist que tot allò sols va ser un miratge, una utopia a la qual somiàvem apropar-mos. Somiar les cures com allò fonamental i posar-les al centre del sistema econòmic és un repte que cap polític amb poder està disposat a assumir. I és una llàstima, perquè este sistema cada dia mos precaritze més, mos fa més dependents dels fàrmacs i mos ha clavat dins una roda de hàmster on treballem per guanyar diners per a una vida que no podem dissenyar al nostre gust, una vida on mos han pres tot lo poder de decisió. Com diu l’antropòloga Yayo Herrero, l’ésser humà ha de viure una vida que mereixque ser viscuda, però això xoca de ple amb el sistema capitalista, on els més menuts i els més majors no compten, on les persones malaltes no compten, i on aquelles que cuiden a les que no compten encara compten menys. Són les invisibilitzades al quadrat, les oblidades. I dins d’este doble espiral d’oblit, no podem ignorar una veritat incontestable: la immensa majoria d’aquestes mans que sostenen la vida en silenci són mans de dona. Si les cures no compten, les dones tampoc. I mentre continue sent així, el sistema estarà construït sobre una gran injustícia, perquè cap societat no pot anomenar-se ni justa ni lliure si ignora aquelles que fan possible la vida, que sostenen els menuts, els grans i els malalts.
*Publicat a Diario de Teruel, 12 d’abril de 2025