Sentir-se part del decorat*

// Raquel Llop

El shock posttraumàtic de deixar el poble i tornar a la ciutat a finals d’agost per reprendre l’activitat laboral és, sí menys no, impactant. Tu tornes entristida perquè has deixat enrere uns dies de tranquil·litat, de viure sense horaris i de compartir moments a la plaça major amb les teues amigues de tota la vida amb l’orquestra de fons i tornes a la ciutat i et sents una estranya, de nou, algú que passe, però que no hi és, algú que no forme part d’aquell escenari. A més a més, afegeix-li la gentada que et trobes pel carrer quan al teu poble, amb una miqueta de sort, les nits al ball de la festa major aplegaven quatre-centes persones. Per a sumar-li més diferències, tornes a la ciutat i la teua oïda recupere l’astúcia per endevinar quines llengües sent pel carrer: davant meu una dona francesa parla per telèfon mentre que un grupet d’alemanys massa torrats pel sol avancen amb les seues cares enceses, probablement a la cerca d’un bar on hidratar-se i tractar de baixar la vermellor de la seua pell. Dins de tot este muntatge tu no pots sentir altra cosa més que formes part del decorat, que a tu t’han posat allà en contra de la teua voluntat i estàs per a complir. Could you take us a picture, please? I vas, reculls el mòbil estranger que t’està deixant aquella família d’anglesos que posa davant l’Ajuntament i executes el teu paper de la millor manera que pots sense deixar de pensar: quan marxe aquesta gent? I és que és així, a les ciutats on el turisme no s’ha fet més que promocionar per sobre la vida i dels drets de les veïnes, les persones que hi vivim acabem generant dins nostre un rebuig visceral cap al turista, que forme part del problema, però a qui, pensant-ho bé, tampoc podem culpar exclusivament. Però algú ho haurà de parar, penses, mentre veus que el calendari indica 14 de setembre, una data que et semble prou tardana per seguir viatjant.

---

*Publicat a Diario de Teruel, 14 de setembre de 2024