// Raquel Llop
Aquell dia va caure la nit sense saber que ho farie per tant de temps, exactament quatre-cents seixanta-set dies, o potser serie més precís dir quatre-centes seixanta-set nits. Nits denses, sumides en una foscor infinita, una foscor que pareixie no tindre fi. Nits amb una olor insuportable, olor d’estalzí, de cendra i de fum a la presó a cel obert més gran del món. Olors que s’han convertit en una presència constant, com el soroll incessant de les sirenes, de les bombes i dels crits. Un soroll que cau de morros davant un silenci esfereïdor, fred, congelat, pràcticament inert. Un silenci culpable, que assenyala a aquells qui ho contemplen de lluny mentre justifiquen la seua incompetència, la seua inacció, convertint-la en una vergonya col·lectiva, universal i imperdonable. Aquesta inacció durant quatre-centes seixanta-set nits equival a onze mil vuit-centes dues hores. Hores de negra nit, de l’estrèpit de les bombes, de córrer buscant un refugi, de no trobar-lo, de curar ferides, de sentir plors, de notar els cors com deixen de bategar. Però també són onze mil vuit-centes dues hores d’una resistència persistent. Onze mil vuit-centes dues hores en què la força i la dignitat d’un poble han refusat doblegar-se. Perquè quatre-centes seixanta-set nits no han estat suficients per esborrar la paraula dignitat del vocabulari del poble palestí. Un poble arrelat a la seua terra, a la seua història, a la seua identitat. Un poble colpejat, arraconat i debilitat, sí, però alhora ferm i decidit. La seua força no rau sols en la supervivència, sinó en la consciència que la veu del seu poble no es pot deixar trepitjar, que la dignitat no és negociable i que la pau arribarà mentres ells seguiran resistint, perquè porten més de setanta anys fent-ho, contra els ocupants, defensant la seua existència. Setanta anys tossudes, dempeus i, com va dir la Rafeef Ziadah, ensenyant vida davant d’aquells que només defensen la mort.
*Publicat a Diario de Teruel, 18 de gener de 2025