Portes obertes*
// María Dolores Gimeno
De no ser les que obren alguns masos, han desaparegut aquelles claus grans de ferro que no cabien a la faldriquera. Les han substituït altres més llugeres d’alumini, que han anat variant al mateix temps que s’han reforçat los panys i blindat les portes per posar la cosa difícil als lladres. No queden tampoc, inútils, aquells picaports del mateix ferro, que avisaven de què hi havia algú al carrer demanant pas, però se’n troben de supervivents tant a les portes nobles d’alguna casa restaurada, forjats per un ferrer artista, com rovellats a les velles i buides de les nostres viles. En aquell passat recent, en picar ja podies obrir confiat i posar-te a cridar fort lo nom de l’home o la dona de la casa: “oncle tal!”, “tia qual!”, i des de dalt te responien “qui és?”. La situació va persistir en los timbres elèctrics, a continuació, més moderns, abans de l’entrada general dels porters automàtics, com los dels blocs de pisos de les capitals. Més sofisticats, estos poden obrir des de dins clicant un botó en reconèixer la veu i inclús la figura del visitant: curiosa facultat d’obertura interior que ha provocat alhora un tancament permanent de portes que sempre havien estat obertes. Les “portes obertes” no són ja un costum domèstic veïnal sinó un ritual puntual de les institucions modernes, que per simpatia, deure cívic o màrqueting les convertissen en jornades. Ho fa a Saragossa el Govern d’Aragó per San Jorge, Sant Jordi o San Chorche —dia de la comunitat—, lo Congrés dels Diputats commemorant la Constitució del 6 de desembre, les universitats per informar dels seus estudis a la cerca de nous estudiants i les escoles o instituts per la mateixa raó. Obrir les portes suposa mostrar la millor cara d’un mateix, deixar entrar als de fora, perquè també són o poden ser part del recinte institucional tancat. Tindre-les obertes a la llum del dia a la casa pròpia, una mostra de confiança en los coneguts i de valentia en los estranys; com diu mi mare, “res fa més por que una porta oberta”.
*Publicat a Diario de Teruel, 27 d’abril de 2024
Tags: Lo cresol