Aproximadament quatre mil són les paraules que conformen el patrimoni lèxic de les llengües hispàniques, a les que cal afegir les referents a la toponímia, als noms i cognoms, als rius i regadius, etc. Riu en àrab és wad, que traduït a les llengües hispàniques s’ha convertit en guad. Gran part dels rius espanyols comencen amb aquest morfema, i fins i tot una ciutat hispano-mexicana: Guad-al-ajara (riu de les pedres). L’article determinat “al” envaeix substantius, toponímia i cognoms: Alhama o Alambra, Alcover, Alcántara (el pont), Alcanyís, Almodóvar o Almudévar (que és exactament la mateixa paraula en àrab). El cas d’Alcalà inclou també el conegut “Qualat”, que seria la fortalesa o Castell, com Qualat-Zeyd (Calaceit) o Qualat-Ayub (Calatayud). A Calaceit el cognom més característic i abundant és “abàs”.
Pel que fa al patrimoni artístic caldria començar geogràficament per les esglésies romànic-mudèjars del regne de Lleó, sobre tot San Tirso de Sahagún (segle XII), continuant pel palau de la Aljaferia (monument àrab (s. XI) més septentrional de tota Espanya), Passaríem al poble castellà mudèjar de Cuéllar (Segovia) o el castell de Gormaz a Soria. Passaríem al patrimoni toledà, que inclou monuments àrabs, mossàrabs i mudèjars com la mesquita de Bab-al Mardum (Cristo de la luz) o les precioses sinagogues jueves (construïdes per musulmans). I les joies andaluses Torre del Oro, Giralda, o els Reials Alcàssers sevillans, la gran Mesquita (segles 8 a 10), l’Alcàsser o la Ciutat palatina de Medina Azahara a Córdoba, les alcassabes de Màlaga i Almería, o la brillantor granadina de la Alhambra i el Generalife (s.XIV-XV). I deixem per finalitzar el conjunt del mudèjar aragonès, Patrimoni de la Humanitat, que destaca a les tres províncies aragoneses, però que excel·leix especialment a la ciutat de Terol, amb les torres de San Martín, el Salvador i San Pedro, i la catedral i la seva impressionant sostrada. Cal acabar fent una reflexió sobre la importantíssima aportació del món àrab-islàmic a la identitat nacional, perquè és única a Europa, i molts europeus i llatinoamericans no acaben de comprendre (i molts espanyols que tampoc volen fer-ho). I això que no hem parlat del dialecte andalús o del flamenc (quasi res…)
*Publicat a Diario de Teruel, 21 d’agost de 2026
Pel que fa al patrimoni artístic caldria començar geogràficament per les esglésies
romànic-mudèjars del regne de Lleó, sobre tot San Tirso de Sahagún (segle XII),
continuant pel palau de la Aljaferia (monument àrab (s. XI) més septentrional
de tota Espanya), Passaríem al poble castellà mudèjar de Cuéllar (Segovia) o el
castell de Gormaz a Soria. Passaríem al patrimoni toledà, que inclou monuments
àrabs, mossàrabs i mudèjars com la mesquita de Bab-al Mardum (Cristo de la luz)
o les precioses sinagogues jueves (construïdes per musulmans). I les joies
andaluses Torre del Oro, Giralda, o els Reials Alcàssers sevillans, la gran
Mesquita (segles 8 a 10), l’Alcàsser o la Ciutat palatina de Medina Azahara a Córdoba,
les alcassabes de Màlaga i Almería, o la brillantor granadina de la Alhambra i
el Generalife (s.XIV-XV). I deixem per finalitzar el conjunt del mudèjar aragonès,
Patrimoni de la Humanitat, que destaca a les tres províncies aragoneses, però
que excel·leix especialment a la ciutat de Terol, amb les torres de San Martín,
el Salvador i San Pedro, i la catedral i la seva impressionant sostrada. Cal
acabar fent una reflexió sobre la importantíssima aportació del món
àrab-islàmic a la identitat nacional, perquè és única a Europa, i molts
europeus i llatinoamericans no acaben de comprendre (i molts espanyols que
tampoc volen fer-ho). I això que no hem parlat del dialecte andalús o del
flamenc (quasi res…)
*Publicat a Diario de Teruel, 21 d’agost de 2026