Orgulloses*

// Raquel Llop

Ja fa uns anys que el mes de juny se pinte amb els colors de la bandera LGTBIQ+ de principi a fi. Les agendes s’omplen d’activitats dissidents que mos apropen a eixa cultura transgressora i no-normativa, fet que, personalment, me semble extremadament interessant i necessari, més en un món que mos obligue a encaixar des del dia que naixem. Així que si, celebro molt, el mes de juny. Allò que no celebro tant, però, és l’allau de banderetes de colors que es fiquen tantes empreses aprofitant l’avinentesa per “pujar-se al carro” (igual que fan amb el 8 de març, per cert) i ocupant els espais que no són seus. L’última ha estat veure una coneguda aerolínia promocionant-se per les xarxes socials amb el lema de l’orgull. Prou. És la història de sempre, malauradament. És un debat recurrent i hem d’entendre que cal discriminar la normativitat per prioritzar, ni que sigue un dia a l’any, la dissidència. I si, defenso totalment que cal que ho fem, i no sol un, sinó cada dia. I no em refereixo a apartar o discriminar gratuïtament la heternormativitat, sinó que cal que entenguem que, pel fet de dixar-la en segon pla no l’estem rebutjant, sinó que estem deixant que altres ocupin el puesto que mai se’ls ha deixat. Ja que el fet que una situació sigue “comú” no vol dir que sigue l’única, la “normal”, crec que són dos conceptes que hauríem de tenir clars i diferenciats i atrevir-mos a abraçar la diversitat. Sembla mentida (o no) que en un país on cada dia creix un partit que defensa primordialment la “llibertat” cada dia sigue més complicat estimar lliurement, estimar molt i diferent, estimar-te a tu mateixa i a les altres. Estimar amb orgull des de la L al + i sense demanar permís, però tampoc donant les gràcies, mai, a cap ni una de les banderes oportunistes d’aquells que l’únic color que estimen és el dels bitllets.

---

*Publicat a Diario de Teruel, 18 de juny 2022