Optimisme crònic*

// Raquel Llop

Conèixer la veritat no et fa indiferent a ella. O no hauria. El camí més fàcil acaba sent esquivar la realitat, creure el discurs que es ven des dels grans altaveus i ser una ovella més del ramat, minvant així qualsevol escletxa d’autocrítica i confrontament. Assumir, assumir i assumir. Escapar del conflicte. Per què evitem els conflictes? Perquè fan mal i amb allò que mos fa mal no sabem relacionar-nos. Tenim complexe d’inferioritat i per això no volem exposar-mos a situacions en les què podem perdre els papers, per por a no saber gestionar allò que és incontrolable: la ràbia.

La nostra societat patís d’optimisme crònic, tòxic a més no poder, de creure aquella dita de: “si ho pots somiar, ho pots fer”, no, perdona, somiar tampoc ix gratis i ja n’hi ha prou, s’ha de parar de fer bandera dels eslògans de Mr. Wonderfull que només buiden les ments i generen ansietat social perquè no ets tan perfecte ni tan optimista com podries ser. Necessitam dies de merda, que, spoiler, és on sorgís gran part de la nostra creativitat. Necessitem ferides profundes i obscures perquè hi pugue entrar la llum, escalfar el cos, caure al terra de morros, morir cada cert temps per poder ressorgir, somiar, però amb els peus a la terra, dixar de banda l’individualisme i començar a pensar en col·lectiu. Si, la força del grup, que és indispensable en un món que mos vol cada dia més separats. Crear projectes amb altres persones mos enriquís a molts nivells, però essencialment, mos ajuda a veure que no estem soles, que hi ha algú com tu, en alguna part del món, que s’enfronte als mateixos conflictes que els teus i que compartís los teus valors, les teues preocupacions i això, sentir-se sostinguda, val més que mil frases absurdament optimistes impreses en tasses de cafè.

---

*Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de novembre del 2021