Si un extraterrestre volguera saber com és Espanya mirant la televisió, pensaria que tot passa a les ciutats. La imatge que projecten les sèries i la publicitat és profundament urbana. Famílies que viuen en blocs de pisos o urbanitzacions periurbanes i compren productes ecològics en grans supermercats, jóvens que riuen en cafeteries de disseny o terrasses amb skyline, los raders models de cotxes que circulen per avingudes immenses i històries professionals en oficines de moderns edificis metropolitans. Sèries d’èxit com Paquita Salas, La que se avecina o Hospital Central exemplifiquen esta tendència. Mentrestant, lo món rural queda relegat a papers secundaris o caricaturescos: lo poble pintoresc de vacacions, la masia com a decorat de productes “tradicionals” o llauradors associats al passat. En paral·lel, a la ficció televisiva és l’escenari enigmàtic de crims reals com Fago —crònica d’odis als Pirineus— o ficticis, com les tres entregues de La caza: Guadiana, Monteperdido i Tramuntana. Queden lluny les nits d’èxit de Crónicas de un pueblo al canal únic, espill perfecte d’un agrarisme vital de finals del franquisme, quan totes les viles tenien capellà, guàrdia civil, carter, conductor d’autobusos, farmacèutic, mestres i xiquets a l’escola. Sens dubte, lo pes demogràfic i econòmic de les ciutats origina esta descompensació representativa: imatges metropolitanes per a un públic que ho és i que vol sentir-se ben cosmopolita, tal com calculen les empreses anunciants i els publicistes. Què pot passar en este buit de referents rurals? Quan les noves generacions no veuen reflectit este entorn als mitjans, intuïssen que el futur passa necessàriament per la ciutat, sinònim de modernitat, èxit i benestar, mentre que el poble ho és d’estancament. Però invisibilitzar lo rural té un cost també per als “urbanites”: alimenta lo despoblament d’un paisatge que sense figures ni podrà oferir infraestructures als turistes estacionals ni la seua bellesa als senderistes setmanals si, com ha passat este estiu, tot acaba cremant-se. Potser ha arribat l’hora que a les pantalles també apareguen relats atractius que ixquen d’un hort, d’una cooperativa agrícola o d’una plaça de poble.
*Publicat a Diario de Teruel, 20 de setembre de 2025