L’atracció del poble i els escriptors*

Escrit per M. D. Gimeno Puyol a 11 d'octubre de 2024

bookmark_fill [#1227] Created with Sketch. Publicat a

// M. D. Gimeno Puyol

// María Dolores Gimeno

La imatge de l’escriptor que fuig del soroll i busca refugi en la solitud és quasi tan antigua com la literatura mateixa. Horaci, gran poeta llatí, ja ho cantava amb el seu famós beatus ille, un tòpic literari que exalta la felicitat del savi que tria la vida tranquil·la lluny del món. Al vertiginós Occident contemporani, esta tradició continua viva. Un dels exemples més emblemàtics és Ernest Hemingway, Premi Nobel de Literatura, qui, entre excessos i depressions, va trobar en l’illa xicoteta de Key West, a Florida, un taula salvadora entre la naturalesa i els pescadors locals fins que va marxar per xalar a la bulliciosa Havana dels anys 40 i 50. Bastant més a prop, Calaceit es va convertir als anys 70 en una “illa” de calma per a escriptors i artistes del boom llatinoamericà; lo xilè José Donoso va viure allí entre 1971 i 1975, i ara, centenari del seu naiximent, s’ha celebrat la seua presència al carrer Bellmuntà, en una casa ara en ruïnes on va escriure sense parar i per a on van passar Vargas Llosa, García Márquez, Jorge Edwards o Terenci Moix. Els van seguir uns quants més, els poetes Ángel Crespo o Àlex Susanna, i també dissenyadors, arquitectes, editors o artistes reconeguts que van arrelar a  la vila, transformant-la en capital cultural de la comarca del Matarranya. Avui, als dos costats del riu, los ressons d’esta tradició continuen vius en los anomenats “neorurals”, entre ells traductors i escriptors de diferents nacionalitats, que han trobat ací un refugi ideal. Una simple connexió wifi és prou per enviar els seus treballs a destins llunyans, instal·lats als nostres paisatges d’oliveres i ametllers, davall de l’immens cel i el sol protector, en la pau rural. Alguns viuen sempre forasters, embolicats en la solitud d’una masia aïllada o en la ignorància de la llengua local, i uns altres fan per integrar-se als nous ritmes vilatans, mentre tots busquen, entre el clima extrem i el silenci difícil, qui sap per quant de temps, un espai al món.


*Publicat a Diario de Teruel, 12 d’octubre de 2024

Etiquetat a