En aquest 2025 celebrem el mil·lenari de la fundació del Monestir de Montserrat pel bisbe Oliva de Vic. I amb aquest motiu vaig voler assistir el segon diumenge de maig a l’aplec d’aquest santuari, l’únic d’aqueixa advocació que hi tenim a l’Aragó. Esperava que en el sermó ens parlarien d’aquesta efemèride. No va ser així: el mossèn, polonès de nació, no en va dir res del mil·lenari montserratí, segurament ni ho sabia, i això que va esmentar contactes seus amb n’Omella, el queretenc que, com a bisbe de Barcelona, prou que ho deu saber, i li hauria pogut comunicar –no deuria ser així. Sí que el mossèn ens explicà de la necessitat de restaurar el Santuari, que es troba en un estat deplorable, que ja no admet dilacions. Ens parlà també d’aqueixa aura de misteri que hi ha en la doble denominació del santuari fornolenc: per una part dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, però que ningú no anomena així als nou pobles del Matarranya i als dos del Bajo Aragón que el 4 de maig del 1521, diada de Santa Mònica, es van trobar espontàniament al Santuari per implorar pluja. I com que la santa els va ajudar, ja sempre més només parlen de Santa Mònica i no de Montserrat per a referir-s’hi, i això que tots els cartells que menen al Santuari posen sempre Monserrate, amb grafia castellana renaixentista, i no Santa Mònica/Mónica. Aqueixa grafia, que, repeteixo no la diu ningú, ha influït en el castellà del mossèn que sempre va parlar de Monserrate, i no mai de Montserrat —és allò del poder de l’escrit. Aquesta no ha estat la única incongruència seua: molt pitjor és que declarés, sense ni caure-li la cara de vergonya, que els que assistíem a la missa eren molt majoritàriament del territori del xapurriau —pareix que n’Omella tampoc li deuria explicar que no xapurregem, sinó que parlem ben clar i català. Sorprèn que un polonès, que només fa quatre dies quan la seua llengua era tan discriminada com la nostra, no fos conscient del que deia.
*Publicat a Diario de Teruel, 31 de maig de 2025