// Raquel Llop
La setmana passada va faltar l’última veïna del carrer, formava part d’aquell grupet de dones que, quan jo era petita, passaven les vesprades a la fresca parlant de qualsevol cosa i acompanyant als xiquets i xiquetes del carrer amb les seues històries i cançons de quan elles, fa molts anys, també eren petites. Això em porte a què fa un temps que li dono voltes a les diferents formes de relacionar-nos, a les maneres de viure i, sobretot, a les diferents realitats de les persones en els seus últims anys de vida. Observar com d’acompanyats (o no) passem esta última etapa pot donar-nos molts senyals de com les maneres de viure estan canviant. Davall la quimera de la llibertat individual ens han colat una trampa anomenada individualisme, que, a més a més, hem entès malament i l’hem transformat en egoisme extrem, competitivitat amb els altres i solitud, un aïllament voluntari i limitador. Potser perquè vinc de l’àmbit rural i esta dictadura del “jo” no està tan explotada, que encara tinc una miqueta d’esperança. Tot i així, podem observar fàcilment que ja no vivim en cases amb unes famílies grans i nombroses i, molt menys, fem comunitat davant les necessitats més bàsiques i, podríem dir, quotidianes amb les veïnes del nostre propi carrer. Caure en la trampa de l’auto-realització i la cerca de la llibertat no ens haurie de portar a oblidar-nos de la interconnexió de l’ésser humà amb la resta de persones i éssers que habiten el món, més important, inclús, en la primera i última etapa de la vida. Per què tenim tan clar que un recent nascut no pot sobreviure en soledat i, d’altra banda, estem arraconant la vellesa a una existència (o supervivència) solitària? Davant de tot això reivindico que dins del discurs sobre posar les cures al centre no excloguem als més grans, recuperem el costum de viure en comunitat i poder acompanyar les últimes etapes de les seues vides perquè així les generacions futures també ho facin amb nosaltres quan arribi el moment.
*Publicat a Diario de Teruel, 26 d’octubre de 2024