Esta és una història de principis dels anys 80: lo temps passe volant i a la memòria fràgil queden alguns records més clars que altres. Ací ho són lo moment, les circumstàncies i els protagonistes, que m’ho van contar. Era estiu, època de festes, i pareix que s’havia escapat una vaquilla de les de la Pobla de Massaluca, una vila de la Terra Alta tocant en Faió, que ara no arriba als 350 habitants i que en aquella dècada ne tenie uns 500. “Ràdio Macuto” ho havie anat escampant per la comarca natural, que no coneix fronteres entre Aragó i Catalunya, i això que encara no havien arribat ni Facebook ni Instagram ni whatsapps pulveritzant notícies i rumors. A la vila també havien acabat les festes d’agost. Mi tio Ángel havie anat al tros de l’Horta Maella a segar herba, per preparar la pròxima collida de les bresquilles tardanes, acompanyat per su pare, mi iaio Casiano, allavòrens llaurador jubilat però no del tot. De repent, damunt del tractor, lo llaurador jove va divisar uns caçadors a l’altre costat del riu, fent-li senyes, i ell, alhora: “Pareeeeee, la vaquillaaaaaaa!!”, va bramar lo més fort que va poder. L’altre, sord com una tàpia i a la seua, aclarint bresquilles a les faldes d’una rengla, ni la va vere córrer com un llamp per una altra. Com va arribar la vaquilla des de la vora de l’Ebre a la del Baix Matarranya, a través de bancals i camins i de les gleres del riu, recorrent potser més dels 31 km que caldria fer per carreteres comarcals —la Pobla de Massaluca-Batea-Maella— resulte un misteri. La realidat del feit extraordinari va créixer, segurament, gràcies a la invenció d’un origen tan pròxim com desconegut al món d’una xiqueta com era jo. En un temps en què la màgia i l’humor del relat popular vivien en harmonia en les tres generacions d’una mateixa casa, encadenant lliurement passat i present, alliberant caçadors i vaquilles d’inútils fronteres.
Publicat a Diario de Teruel, 28 de juny de 2025