A casa el món se reduïa a la Bíblia Nácar-Colunga, amb fascinants làmines de pintura; la vella enciclopèdia Sopena —allí la vila tenia 4.000 habitants, lo doble que ara—, comprada pel papa de solter; un Quijote amb estoig i paper bíblic il·lustrat per Gustavo Doré; i la geografia física i humana d’uns quants volums que mos va vendre un venedor ambulant. Als voltants, qüentos de la mama, un àlbum de cromos de la Sissí emperatriz i alguna enciclopèdia escolar d’abans de la reforma de Villar Palasí. Quan l’hepatitis, enmig de la gran nevada que va tallar carreteres, los veïns van endolcir la febre d’aquella xiqueta lectora: una Caperucita de format gran, tapes dures i disseny sofisticat, una història d’uns gossos parlants… Cada any, als Reis, la mama-reina va anar formant la meua primera col·lecció: 10 llibres juvenils de l’editorial Bruguera, que reproduïen la història en vinyetes coloristes a una pàgina i el text a l’altra: Mujercitas, Genoveva de Brabante, Alicia en el País de las Maravillas… A la comunió va arribar un altre Quijote, juvenil i modern, i un atles universal. I de tant en tant, pels aniversaris, algun títol comprat a una de les dos tendes que venien de tot, perquè al poble no hi havia llibreria: tebeos, Los siete secretos, Pollyana en el Oeste… Recordo una nit en blanc devorant d’amagatotis l’exotisme de Las mil y una noches, préstec efímer d’una amiga que havia de retornar. Llegir significava rellegir les mateixes històries a l’abast, ficcions teixides en paraules ben escrites capaces de desplegar un plaer sempre nou. Un plaer també físic de passar pàgines o de l’olor especial dels llibres de text que folrava cada setembre. Més avant, los programes escolars van fer de guia implacable, des d’aquell Quijote de luxe, llegit reverencialment als 14 anys sense entendre res, llaurant un camp immens en què la literatura es convertí en l’art d’il·luminar. Així van arribar clàssics i moderns, l’estudi d’idiomes gràcies a la lectura —Le petit prince en francès, primer—, poder llegir en català matern i una biblioteca pròpia que no em deixa mai sola.
*Publicat a Diario de Teruel, 1 de novembre de 2025