Eleccions madrilenyes. N’hi ha un fart*

// Antoni  Bengochea

La pandèmia de la Covid 19 va acabar amb l’obsessió informativa monotemàtica sobre Catalunya, i la va reemplaçar. Així hem passat aquest darrer any. Ara hem tornat a la situació anterior a la pandèmia, però en lloc de Catalunya és Madrid. El nacionalisme català ha estat substituït pel nacionalisme madrileny. Però clar, el nacionalisme madrileny no és secessionista, sinó imperialista. Catalunya no és Espanya, i no ho és perquè el nacionalisme madrileny afirma que Espanya és Madrid (i viceversa). Encara ens ho posen més difícil, perquè si Madrid és Espanya, difícilment Catalunya podrà sentir-s’hi integrada. L´independentisme català ha estat contínuament acusat de populisme i de victimisme. Es pot dir exactament el mateix del nacionalisme madrileny de la senyora Isabel Díaz, que ha aprés molt de la megalomania “trumpista”. Els nacionalistes catalans van ser majoria absoluta a les darreres eleccions. Sembla que els seus homòlegs madrilenys (PP i Vox) també ho seran. Catalunya independent és llibertat; Madrid imperial és llibertat. I els altres, per exemple, Aragó, què som?: fragments d´Espanya de categoria inferior? Terra conquistada? Perquè aquí no hi ha llibertat. Aragó, com Balears, València, la Rioja i Navarra són en mans del comunisme, que ens exclou de la llibertat i d’Espanya. Malgrat que per als partits de la llibertat, el comunisme és bo per a rescatar bancs, per a mantindre l’ensenyament concertat, o per a demanar zones catastròfiques. o cobrar subvencions. I la llibertat és sorprenentment negativa quan es tracta de la llibertat d’expressió de rapers i titellaires (llei mordassa), o per a decidir una persona què fer amb el seu cos (avortament, condició sexual, etc.), o amb la seva vida (eutanàsia), perquè, clar, la llibertat de Déu és per damunt de la llibertat d’una vulgar persona. I l’última moda: les amenaces de mort als líders polítics, un esdeveniment nou, que no ens resulta estrany perquè els partits ja no tenen adversaris, tenen enemics. Només cal veure la de vegades que s’anomenen nazis els uns als altres. Aquesta crispació espero que sigui un efecte conjuntural de la Covid, però si seguim per aquest camí, no serà fàcil trobar-hi una vacuna. N’hi ha un fart.

*Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de maig del 2021