Quan una societat s’aixeca de manera massiva, no ho fa per capritx, ho fa perquè ha tocat fons. El que està passant aquests dies a Iran va molt més enllà d’un enfrontament puntual entre manifestants i forces de seguretat. Les protestes del moviment “Dona, vida i llibertat” són la manifestació d’un malestar acumulat que abraça molts àmbits: desigualtat de gènere, repressió política, crisi econòmica i un sistema que porta dècades negant drets fonamentals. Les dones iranianes, situades en primera línia d’aquest moviment, estan desafiant no només unes normes o lleis discriminatòries, sinó tot un ordre social que les vol callades i invisibles.
El fil que connecta aquestes mobilitzacions amb protestes anteriors és clar: el rebuig a una estructura de poder que exerceix control sobre cada aspecte de la vida de la ciutadania. Les dones s’han convertit en motors d’aquest canvi perquè la seva lluita per desfer-se de restriccions imposades per l’Estat es tradueix en una recerca d’autonomia, de dignitat i de possibilitat de construir-se com a persones completes. Aquest crit no és solament contra una peça específica de normativa, sinó contra un règim que ha sostingut la discriminació com a instrument de dominació. Les protestes s’han enfortit i ampliat, envoltades d’una repressió implacable per part de les autoritats. Les dades sobre detencions massives, apagades d’internet i violacions sistemàtiques dels drets humans apunten a una resposta desproporcionada i cruel que tracta de sufocar una veu que ja no pot ser ignorada. L’ús de la força amb armes de guerra i l’aïllament informatiu són la prova que el poder no vol negociar, sinó imposar-se per la via de la por.
Però aquesta repressió tampoc ha aconseguit apagar completament la resistència. Ocupant els carrers, moltes iranianes i iranians segueixen sortint a manifestar-se, compartint missatges de llibertat i dignitat malgrat el risc personal. L’exemple de milions de persones lluitant per reivindicar els seus drets ens recorda que els moviments socials no són fenòmens efímers sinó expressions profundes de desig de transformació. El que passa a l’Iran no és només “un problema d’allà”. És una lliçó per al món sobre què significa lluitar per la llibertat quan el poder fa de la repressió la seva principal resposta. Les crides internacionals de suport, les concentracions de solidaritat i la difusió de les seves històries són una manera de trencar el silenci que ells volen imposar. Però la veritable transformació vindrà quan la ciutadania iraniana, amb compromís i valentia, aconsegueixi obrir un camí cap a una societat on dona, vida i llibertat no siguin només paraules aspiracionals, sinó realitats quotidianes.
*Publicat a Diario de Teruel, 17 de gener de 2023