Comerç rural*
// Maria Dolores Gimeno
Les tendes, paisatges personals, formen part de la nostra vida social. Recordo la familiar de comestibles, los seus dos mostradors, uns contenidors metàl·lics per aliments a granel —les maries Dorada ja no les fan tan bones—, lo rallador de formatge —ai, los meus ditets pessigant-lo—, paper d’estrassa per embolicar, les sardines de “cubo”, los viatjants en maletí i aquelles clientes diàries a qui jo els donava conversa: la Ventura, la Gorgònia, la tia Simiona… A la vila, en més gent que ara, teníem quatre forns, unes quantes carnisseries (Cal Catxap, les Angueres, la Manuela, Ca la Poba, una polleria…) i dos pescateries, que també repartien per les cases. Les meues preferides me fien ensomiar desperta: la de Manolo, en terra de tarima i les posts de fusta, i Ca Ballo, encara oberta, que venien pintallavis i pintaungles de colors, colònies, roba interior i algunes peces de vestir com texans i jerseis, i per Nadal eren una exposició dels regals que demanaríem als Reis: nines, Juegos Reunidos, llibres il·lustrats… A la plaça, la Piera tenie una merceria; i la Maria roba al tall, bikinis, fils i cremalleres, pijames…; i un dia a la setmana venie un rellotger d’Ascó, que tenie despertadors a la finestreta-aparador. La ferreteria d’Herrando, plena de caixonets, venie al detall. I uns quants anys la llibreria d’Honorio va il·luminar la meua afició lectora. Lo temps implacable i les jubilacions van tancar la majoria, però el progrés econòmic va anar incorporant cadenes alimentàries en caixa registradora i tot envasat, i van obrir les d’electrodomèstics i alguna boutique de moda. Últimament, ja en una altra fase, tenim grans supermercats als caps de comarca i s’ha disparat lo consum en línia, vinculat a les grans companyies i plataformes, incrementat encara més per les restriccions pandèmiques. En este context, vespres de Nadal, lo comerç minorista i tradicional lluita per subsistir, invocant la proximitat, que a l’entorn rural, pròxim per si mateix, és un valor afegit que, sense aglomeracions, posa llums i colors i gent als carrers, i la possibilitat de fer vida allí.
*Publicat al Diario de Teruel el Dissabte 12 de desembre del 2020
Tags: Lo cresol
Trackback from your site.
FINA MASDEU OLLÉ
| #
Tant de bo li fessin cas en aquest article.
Hauria d’haver una sintonia entre les grans cadenes i el comerç rural.
No és possible crear cadenes comercials locals de caràcter sectorial?
Quants pobles petits amb despoblacio i residents molts grans necessiten el comerç local.
Les ciutats sense comerç local, gran o petit, son tristes. No hi ha la gent que necessita serveis No hi ha vida.
Reply