La justificació de que els aranzels s’estableixen per protegir la indústria nacional d’un estat de la competència externa i per millorar els resultats de la balança comercial té molt poc sentit pels efectes perversos que produeixen en una economia global com la que estem vivint. Els ciutadans han de pagar més pels productes importats –més inflació– i les empreses del país tenen menys necessitat d’augmentar la productivitat i la innovació, en tant que les barreres aranzelàries les aixopluguen de la competència externa. Suposant alguns efectes positius –increment de l’ocupació– a curt termini, aquests s’esvaneixen ben aviat. Quan els economistes, homes d’estat i en general persones amb sentit comú del món occidental i més enllà –gairebé tothom–, estan d’acord amb el que dic, apareix una figura humana perdona vides, mal educada, bocamolla, “trumposa”, culturalment indescriptible i sobretot rica, que creu en els efectes beneficiosos i benèfics de la manipulació aranzelària per al seu poble. Estava a punt d’oblidar que aquesta persona, carregant a les espatlles milions i milions de vots es diu Donald Trump i és el president dels Estats Units d’Amèrica (sic). En aquest cas, com en tants d’altres, la realitat ha superat la ficció. Ha dividit el món entre dolents i més dolents i molt o poc enemics del poble estatunidenc. I d’aquesta manera va decretar diferents percentatges d’aranzels aplicant una fórmula —algoritme infantil, amb perdó de la canalla— per aplicar-los als diferents països. Segons bufa el vent o la importància econòmica dels països ha començat les negociacions. Ha posat un termini a l’aplicació dels percentatges o els ha reduït per simpatia o per por a les reaccions o per les pressions de les grans empreses del seu país. Tot un espectacle del que es podria fer una òpera bufa si no fos que les conseqüències econòmiques poden ser força dolentes per a tothom. El bufó amb gran poder ja sabem qui seria. El personatge que rebria els pals amb paciència jobiana per curt de gambals, ho sento, podria ser la UE. Com a exemple paradigmàtic de personatge guanyador en el desenllaç, no tinc cap dubte, la Xina, esdevinguda la gran amiga. I ja com a colofó i fora de l’opereta, em pregunto: on són els enemics econòmics de la UE, a les terres del Volga o a les del Mississipi?
*Publicat a Diario de Teruel, 24 de maig de 2025