Anestesiades pel salari*

// Raquel Llop

Fa pena com d’assumida tenim la depressió del diumenge, començar el dilluns en silenci i sobreviure la setmana restant-li dies al divendres, ficant el pilot automàtic i acumulant hores davant l’ordinador. Me preocupa especialment en la gent jove, que ha caigut dins la faixa de la nòmina i es veu incapaç d’eixir, d’entendre que no tot és això, arribar a fi de mes i immolar-se davant la “bomba de sodomització massiva”, altrament coneguda com el sou, que arriba per calmar el ramat, amansar a les feres i tornar les aigües al seu curs. I així passa un nou mes, sufocant l’obús perquè no rebenti, alienant les ments imprudents i automatitzades al sistema de la productivitat i la submissió.

Perquè resulta que la societat que feia bandera de tenir la generació més preparada de totes oblidava, en el seu discurs, que la preparació anava de la mà de l’obediència. Mos van fer competents en un sistema modern d’esclavisme, mos van ensenyar a aprendre ràpid, sense donar-mos temps per integrar el què sabem i poder debatre quan no estem d’acord. Mos van recitar tots els nostres deures però ningú va ficar sobre la taula els nostres drets i ara vivim precaritzades dins d’una societat precària, doblement violentades pel model de consum que mos fica contra l’espasa i la paret per decidir la vida que m’han venut a canvi del meu temps. Vida a canvi de vida. Vida precària i precaritzada abans que res. I el principal problema està en que no estem preparades per a dir que no, no mos creem amb el dret de decidir, de compartir i crear xarxa, viure independents al consum, viure diferent, en definitiva. Si no està rebentant tot és gràcies – o per desgràcia – a la nòmina que percebem a fi de mes. I ja està, us deixo, que ja he cobrat.

---

*Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2022