Acadèmia Aragonesa de la Llengua, del somni a la realitat*
// Antoni Bengochea
L’acte va ser solemne, brillant i emotiu, tan emotiu com autèntic. Més de dues-centes persones representant a les llengües originàries de la comunitat aragonesa, però ara minoritzades. La magnífica sala Paraninfo del paranimf de la Universitat de Saragossa feia goig. L’Acadèmia Aragonesa de la Llengua es presentava en societat. Hi eren presents quinze dels setze acadèmics, tots menys el director de l’Institut de l’Aragonés Ánchel Conte, que malalt, va ser present de manera telemàtica. Hi havia polítics, alcaldes i molts professors de l’àrea de Filologia de la Universitat saragossana. Per suposat molts representants de les associacions en defensa de les llengües, que van ser molt esmentats pels ponents. Els franjolins estaven molt i molt ben representats, també els del Baix Aragó històric i els del Matarranya. És emocionant gaudir de la mínima presència de la llengua castellana al cor de la Universitat saragossana, perquè tothom va parlar en aragonès i en català. Cal donar la enhorabona a tots els ponents, especialment al director general de política lingüística López Susín, al secretari de l’Acadèmia Juan Pablo Martínez i a Ánchel Conte, director de l’Institut de l’aragonès; però sobretot cal felicitar al President, el professor Javier Giralt, pel seu tarannà educat i respectuós. Va ser un veritable plaer sentir-lo parlar, amb un català (també en aragonès) mesurat, clar i ferm, de coneixement, historia, respecte, integració i dignitat. Com a colofó de la seua intervenció el poema d’en Desideri Lombarte Quedarà la paraula. El gran poeta matarranyenc va seguir sent protagonista en la veu del cantautor codonyerenc Tomàs Bosque, que va transmetre emoció, saviesa i intenció en la seua versió cantada del poema Les belles paraules, recalcant el final: «no, no, no, no és paraula forastera, és de casa». I gairebé no hi ha paraules per valorar i lloar la fi de festa que ens oferiren els millors i més autèntics joglars d’Aragó: la Chaminera, que insistien: «cal charrar, cal parlar». Bravo! Fins i tot uns minutets a la TV d’Aragó.
L’endemà la prosaica realitat ens esclafeix a la cara: cap premsa escrita ni ràdio s’havia fet ressò de l’acte. Moltes gràcies.
*Publicat a Diario de Teruel, 19 de novembre de 2022
Tags: Lo cresol