‘Vosotros’, ‘ustedes’, ‘sopars’ i ‘cenes’*

// Carles Terès

Aquest Cap d’any s’han afegit a la colla de Torredarques els amics Rosana i Marcelo, amb els seus fills Tigist i Mulatu. Són argentins i fa més de divuit anys que viuen a Espanya, concretament a Madrid. Ens vam conèixer a Addis Abeba, quan vam anar-hi a buscar els nostres fills respectius.
Els vam ensenyar el poble, una mica Morella i fins i tot el centre de salut de Vall-de-roures —res d’importància, tranquils.
Atès que a la petita colla de Torredarques hi ha catalans, va ser inevitable que en el sopar de comiat del 2017 sorgís el tema de la situació a Catalunya. Què hi farem. Però a mi el que em va interessar van ser les converses sobre els nostres respectius dialectes. L’argentí n’és un de molt ric, amb fama (potser merescuda) de ser seductor per la seua cantarella dolça i el seu lèxic peculiar. L’amic Marcelo ens va relatar que quan ell estudiava a Buenos Aires li ensenyaven el mateix espanyol que a les escoles dels seus fills a Madrid. Malgrat això, i com tothom pot comprovar, la modalitat argentina perviu vigorosa i sense rastre d’iberització. «Yo estudiaba ‘tu’ y ‘vosotros’, pero siempre digo ‘vos’ y ‘ustedes’». Vam explicar-li que per estos verals alguns es posen les mans al cap si a l’escola s’ensenya ‘sopar’ o ‘doncs’ en comptes de ‘cena’ o ‘pos’. «No lo entiendo» va dir el Marcelo. Jo tampoc.

 

Paisatge després del sopar o la 'cena' de Cap d'Any. / C.T.

---

*Publicat a Temps de Franja 136, gener de 2018