Posada Guadalupe

Jo no parlo chapurriau

// Ana Soriano Barberán

Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col·legi de les monges fins els 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint, si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics…

Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!”, li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar!, sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere ‘chapurriau’, ni ‘balbuciau’, ni ‘susurrau’… ere català!

Aquella monja, que es deie Gertrudis Castells i ere de Vilassar de Mar, mai més va voler parlar català en mi; ni Déu la lliurave de tindre por. Però en va haver prou, perquè vaig comprendre que aquell parlar nostre no ere el que mos volien fer creure, un costum estrany de gent inculta, i mai més em vaig avergonyir de la meua llengua materna. Més tard, a Barcelona, la vaig estudiar i vaig saber que és extensa i variada. I ara, si viatjo a qualsevol lloc on es parle català, no puc evitar escoltar les converses de la gent gran, només fixant-me en les paraules; en trobo de noves, de conegudes que deien los meus iaios i feie temps que no sentia, algunes que no volen dir lo que pareix i em fan buscar al diccionari… I és que estimar és conèixer, no?

 

 

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (14)

  • Avatar

    Glòria Francino

    |

    Felicitats, Ana, pel teu escrit. A la Ribagorça aragonesa tamé enraonam catalá nord-occidental ribagorçà.

    Respondre

  • Avatar

    Carlos Rallo Badet

    |

    Bonissim! M’ha encantat!

    Respondre

  • Avatar

    Blondie

    |

    Cert, estimar és conèixer. Gràcies per compartir la teva experiència amb nosaltres.

    Respondre

  • Avatar

    Maria José Gontcuberta

    |

    Vaya escrito mas duro y triste… primero tenias una creencia del castellano que solo lo hablaban la gente culta y rica… te faltaba información, esta claro, solo tenias 12 años… es normal.
    Después por solo un comentario de una hermana o monja, rápido cambiaste de idea al respecto de lo que hablabas y por eso ves que tus padres y abuelos eran unos incultos?
    Que pena 🤔
    Creo que el termino chapurriau no debe querer decir que es un idioma distinto, sino utilizarse sin verguenza para definir el habla de esta zona de Aragón como una variante a preservar

    Respondre

    • Avatar

      Carlos Rallo Badet

      |

      Lo que nomenes “chapurriau” no es una parla, son tres dialectes formats per tantes parles com pobles tenim a esta zona d’Aragó.
      Quan algú està al càrrec d’una associació que se dedique en exclusiva a una llengua lo mínim es saber la historia de la mateixa.
      Molts s’omplen la boca de que defensen lo “chapurriau” pero no volen pregons bilingües, ni escriurela ni coneixer la seua historia. La mateixa que conten totes les facultats de historia d’Espanya.

      Respondre

      • Avatar

        Maria Jose Fontcuberta

        |

        Que mis argumentos no coincidan con los tuyos cuando defiendo mi lengua, no pasa nada tenemos puntos de vista distinto. Pero eso no te da derecho a presuponer lo que yo se respecto a lo que hablo y la forma en como lo quiero defender y mantener.
        Respeto tu forma de pensar aunque no la comparto, solo te pido un poco de educación y que tu respetes la mia.
        Ah!! el tema del pregon llevamos muchos siglos haciendolo en castellano y fijate que curioso que aun hablamos Chapurriau.

        Respondre

        • Avatar

          Carlos Rallo Badet

          |

          La nostra llengua perd paraules a punta pala i vatres contents perque la única llengua que voleu es lo castellà.
          No respecteu la historia real i demostradíssima de la nostra llengua.
          La meua llengua no es un xapurrejat de res.
          No es un dialecte del castellà i per lo tant utilitza les normes ortogràfiques castellanes no te ni cap ni peus.
          Vatres seguiu d’esquena a la historia. Los nostres avantpassats se’n avergonyiríen.
          I lo que fa més risa es que als vostres apellits se veuen clares algunes normes ortogràfiques que negueu. Se pronuncie “Fon” i s’escriu “FonT”. Com al seu apellit. FonTcuberta.

          Respondre

          • Avatar

            Mar Puchol

            |

            Si lo que se habla en Arnes u Horta de Sant Joan es Catalán, ¿tan grande es la diferencia para afirmar tajantemente que se trata de otra lengua diferente?.
            Estamos hablando de lengua, de nada más, no de expansionismo catalán ni de nada más.
            Aquellas formaciones políticas que han rechazado la propuesta de la DGA ¿han elaborado alguna estrategia
            o plan para dignificar la lengua, para que deje de ser una lengua de segunda división, no formando parte del lenguaje escrito, de los actos públicos, de la enseñanza reglada…?. ¿Van a destinar fondos económicos a dignificarla?, ¿o solo les preocupa una única palabra ”chapurriau”?.
            Las perderemos… si no las escribimos las perderemos… Centenares de palabras nuestras, no de los catalanes, nuestras, de los aragoneses de la Franja. Palabras únicas de todos y cada uno de los pueblos de la Comarca.

    • Avatar

      Pep Espluga

      |

      Lo text descriu uns tipus de situacions a les que totes les persones catalanòfones d’Aragó mos hem hagut d’enfrontar, i està molt bé que es facen públiques perquè si es viuen en soledat (com tant ha passat) donen lloc a molts complexes i incomprensions.
      Lamento haver de dir que en la teua resposta hi ha una clara incomprensió, ja que atribueixes al text dos coses que no diu:
      a) L’autora en cap moment diu que els seus pares i iaios fossen uns incults, sinó tot lo contrari.
      b) L’autora en cap moment diu que lo que tu anomenes ‘chapurriau’ siga un idioma distint, sinó tot lo contrari.

      Respondre

  • Avatar

    Lluís Rajadell

    |

    Molt bo Ana. Jo tame recordo que, de menut, la castellana ere, o me pareixie, la llengua de la gent rica, educada i fina. Del metge, del secretari de l’ajuntament, del capellà, dels mestres… Dels que sempre anaven mudats i tenien les mans fines. Lo català ere cosa de llauradors, pastors i paletes. De roba bruta i mans plenes de durícies.

    Respondre

    • Avatar

      Maria Jose Fontcuberta

      |

      Luis, con ir a Alcañiz hubieras visto que los agricultores, pastores y paletas, tambien hablaban castellano.

      Respondre

      • Avatar

        Lluís Rajadell

        |

        Si, però jo parlo del poble no d’Alcanyís

        Respondre

  • Avatar

    Mar Puchol Foz

    |

    És una llàstima tindre que eixir a fora d’Aragó per a dependre a escriure la llengua mare tenint més de vint anys, pensant que allò que parlàvem ere inadequat en l’àmbit educatiu, cultural, i tamé per a parlar-li a un Déu…
    Mos vam fer empassar que no se podie escriure, que les lletres, la gramàtica i la ortografia no existien.
    La nostra llengua ha estat sotmesa a una censura i és llàstima que se nego avui dia, (amb el coneixement de filologia sobre la matèria), a reconeixer-la com a llengua de totes totes.
    Cada u pod fer molt per mantindre-la més viva que mai, començant per els que ens representen, sent conscients que parlem la llengua catalana dins del nostre volgut territori (deslligant altres qüestions polítiques i ideològiques). Només estem parlant de llengua.
    Però jo tamé pensava així, perquè assimilem llengua catalana a Catalunya (visió totalment reduccionista) i perquè pensem que si sempre ha segut així serà perquè així és (i això és un pensament dogmàtic). Però vaig saber que xapurrejar significava parlar en dificultat una llengua estrangera. Però no és estrangera, és propia. I no està mal parlada, dignifiquem-la.
    Si mos entenem parlant en una persona de València o de Barcelona sense tindre que fer cap esforç, ni traduir, és perquè la llegua és la mateixa, en les diferències i peculiaritats de cada població. De la mateixa manera que no és el mateix francés en tota França, per no parlar de les variacions dins de l’anglès o el castellà.
    Si no s’escriu se perdrà molt, i més quan les costums se vaiguen perdent. Quan no n’hi haguen pastors, quan les ferramentes per a treballar la terra no n’hi haga ningú que les faigue servir… Perdrem lo nostre, la nostra cultura… és llàstima…
    Per a escriure necessitem unes normes gramaticals, fer servir un ús general, tenint molta estima a lo local, intentant detectar les influències no pròpies. No és fàcil però tenim eixa responsabilitat.

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: