Canigó, un element decisiu en uns anys decisius

// Joaquim Torrent

Acabem de perdre en Xavier Dalfó, qui fou l’editor de la benemèrita revista Canigó, dirigida en la darrera etapa per la seva esposa, Isabel Clara Simó. Des d’aquí ens sumem a les mostres de condol per la pèrdua d’una persona tan valuosa.

Precisament, la gènesi del grup que es constituí per treballar per la Franja de Ponent al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona s’inicià a partir d’un article publicat l’u de desembre de 1976, en el número 478 de Canigó, per Ferran Camps, polític i periodista català ja traspassat, titulat “Els catalans en terres d’Aragó” (sic) on d’una manera voluntarista i no sempre encertada reivindicava la catalanitat de les terres de la Franja, encara no englobades sota aquesta denominació. Sigui com sigui, aquell article actuà com a catalitzador, i un mes després l’u de gener de 1977, al número 482, aparegué l’article titulat “Per uns límits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac. Aquest fou un article que creà un cert enrenou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemàtica dels anomenats Països Catalans.

Els autors, en aquells moments d’eufòria política de la transició plantejaren la necessitat de conscienciar els habitants catalanoparlants d’Aragó sobre els seus trets d’identitat, sobretot pel que fa a la llengua, per tal que pogueren decidir amb coneixement de causa, i feien una crida a afermar la catalanitat d’aquests territoris. Això no va caure en sac foradat, i en el número 485 de Canigó de 22 de gener aparegué una carta on l’activista Jaume Carreras feia una crida a tothom interessat a formar un grup per a treballar per les comarques de la Franja. Significativament en el mateix número va aparèixer una altra carta titulada “L’Aragó Català” signada pel malaguanyat Carles Piulats, on es queixava de la desconeixença i poc interès existents al Principat.

Arran de la crida feta per Carreras començaren a reunir-se al Centre Comarcal Lleidatà, a principis del 77, algunes persones interessades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emigrada a Barcelona fins a activistes catalans favorables al catalanisme polític; fruit d’aquelles reunions.va sorgir l’apel·latiu “Franja de Ponent”. Una de les primeres activitats fou una excursió iniciàtica a la Franja, la qual també serví per establir lligams amb activistes de la zona, com l’esmentat Carles Piulats, del Torricó, i Jordi Boix, de Benavarri. Una altra activitat fou la presència en els actes de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana celebrats a Montserrat, amb motiu de la qual s’editaren unes octavetes on es reclamava la catalanitat de la Franja de Ponent, les quals foren signades pel “Grup d’Independents pel Desvetllament de la Franja de Ponent” (sic)… Posteriorment el grup passà a dir-se “Associació Cultural Franja de Ponent” Entre la gent que es reunia habitualment hi havia en Jaume Carreras, el mateix Sistac, que juntament amb Piulats feia d’ enllaç amb el nucli lliterà, en Joaquim Monclús, en Joaquim Torrent, en Josep Mauri, el malaguanyat Martí Garcia-Ripoll i d’altres persones….. En Martí Garcia-Ripoll potser era el més crític i reflexiu;, i arribaria a publicar un article que ha estat considerat com la primera reflexió moderna de caràcter sociolingüístic sobre la Franja “Conflicte lingüístic i ideologia a la Franja de Ponent”, publicat a Serra d’Or el 1982, tot i que posteriorment, però, emprengué altres camins…