T’acordes quan venies a ca nostra de molt xiquet i lo primer que fies ere anar corrent al sonalar a mirar les gallines? Hasta el dia que les vam matar, i vas baixar tot assustat: «iaia, a on estan les gallines?». Jo te vai dir «al congelador». I tu, en cara de por, me vas contestar: «pos traeu-les: que se congelaran!». Mentres camino per l’històric Carrer Flare, penso com van augmentant les cases a on lo silenci ha rellevat als veïns, i ressone al meu cap la radera conversa que vam tindre al costat d’aquell balcó que tanta vida te donave, com repeties esta anècdota, descuidant que ja mos l’havies recordat pocs minuts abans.
M’aturo a la teua frontera, somric nostàlgicament i torno a ser aquell crio que acaçave a la gata Elsa al compàs d’una màquina de cosir que et fie rememorar a la teua tia modista; reviscolen les totxades redoblant sobre el tronc de Nadal al costat d’una taula, presidida pels iaios, que mos reunie novament a tots los cosins i tios. Me ve el regust de la begudeta, eixe vi d’anous ancestral que havies preparat tota la vida i que mos oferies en les indispensables pastetes (mentres mos recriminaves eixos quilos de més).
Vas sobreviure a aquella dècada batallant al peu del canyó en lo maleït alzheimer del iaio, destil·lant tendresa en cada acció quotidiana junts, per molt dura que poguere ser; també a aquella Favara de postguerra que mos narraves en històries de masos i bancals, de dur treball entre olivers i sembrats, de parents que es van quedar a la vila i d’altres que van marxar. Quantes vesprades admirant tanta saviesa per l’experiència, los teus remeis que curaven o el teu ric vocabulari local. Una vitalitat desbordant que, per poc, no ha sét centenària (la que més dels quatre iaios), i que fills i nets (i renets) ham tingut lo privilegi de disfrutar tant. Hasta sempre, iaia Visi.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025