Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Un traguinyol de vi pa tot lo camí*

// Roberto Albiac

Sic un d’eixos baixmatarranyencs de família llauradora que, per haver naixcut al setembre, solie passar part del seu dia doblat tallant entre vinyes, carrejant cabassos plens i si li tocave bufar alguna cosa aquelles hores no eren candeletes: o ere alguna vespa llaminera pel most, o algun dels dits pessigat per l’estirora. Los primers anys de vida gatejàvem per davall de les arcades de sarments sense emparralar com si entràrem a una cova en busca de carrolls; a voltes, mos entretenien potejant lo pujal de la remolcada perquè entrare més fato. Recordo aquells tractors carregats que desfilaven per la vila de camí a la cooperativa lluint toldos impresos en lo remitent del propietari, dels quals, hi havie xiquets que es penjaven a la portera quan volien fer un mosset. Alguns conductors, aprofitant una època en què les fronteres pareixien no importar tant com ara, passaven lo riu d’Algars i també descarregaven a la veïna Terra Alta.

Abans d’aquella campanya de v(e)rema, havíem contat borrons a l’hora de podar, havíem endurit les nostres mans entrecavant los ceps, havíem intentat salvar la collida bombejant aigua, mos havíem irritat los ulls en sofre, havíem invocat a l’aire i al sol birbant, esperonant, despampant… Mesos mimant grans d’u(g)a i patint per mildeus, sequeres o podrits, en la por d’arribar al bancal i no trobar su garraspes. “Sant Antònio, sant Antònio, una cosa t’hai de dir: los pobres planten la vinya, los rics se foten lo vi”. I tan pobres eren, també, les liquidacions, que fa uns anys que s’està dixant de cultivar…

Lo vi sempre s’ha considerat, a causa de la fermentació, com una beguda sana: per això, a l’Edat Mitjana, los monjos lo consumien per desconfiança en les aigües estancades o, durant les pestes, que es solien desinfectar les cases afectades en vinagre. “L’any de la grip, de tant enterrar, van omplir lo fossar de davall del Calvari però, com a n’aquell home li agradave amorrâ’s al carretell, se va salvar”. Qui sap si també mos servirie en açò d’ara! Lo que està clar és que, com a producte de proximitat, les D.O.’s que tenim pel voltant mos ho agrairan si no el dixam de consumir, i més tal i com estan les coses.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 147, novembre 2020

 

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: