De xiquet, si hi havie una part de casa que em despertave particularment fascinació, eixa ere el sonalar: lo quarto dels gats, a on la temperatura sempre ere diferent, a on me sentia un mini Indiana Jones “a la recerca de l’arca perduda”, a on xalava regirant calaixeres de reminiscències ancestrals, entre polseguera, tararanyes i el mascarat de la xaminera.
Avui torno a coronar la cúspide de ca meua, eixe saló de pis bast a on les llumeres marquen dos vessants, a on les rajoles no estan collades sinó apujalades com un sobrant més entre telles, totxanes i culs de ges, pintura o ciment. La vella escalera de les olives s’arropenge a la finestreta que done al tellat, allí s’ha jubilat prop de les caixetes de pots de conserva. Una part dreta que represente un tapís agrícola, a on caboces d’alls i cebes van perdent humitat, a on llavors de pèsols, faves, flors de borraina i draps de suc de tomata escorreguda aguarden la plantació de la pròxima campanya.
A la part esquerra, un vetust museu familiar: la bici de ferro colat que transportave miners, la radiogramola de les novel·les serials, la tele en blanc i negre de pocs canals que havies de canviar aixecant-te, los ninos de damunt lo llit, lo flotador de porexpan… Les caixes de cartró són una part essencial del panorama: la del betlem en aquella colla de figuretes, casetes, tascons imitant montanyes i unes quantes almostes d’arena; les escolars, en llibres i llibretes de sigles obsoletes (EGB, BUP, COU), quadernets de cal·ligrafia en lletra lligada primerenca, dibuixos d’aquell cuiner que volia ser de gran, la “formación del espíritu nacional” a les cartilles dels pares…
Com s’ho fan los dels pisos sense este compartiment tan essencial a un habitatge? Los done el quartet traster per a compilar tants records? Segurament, vivint a una època caracteritzada pels productes d’un sol ús, tot açò haurà fet cap al guano: “qui perd els orígens, perd identitat”.
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost 2025