// Roberto Albiac
Me poso a llegir la meua vida laboral: «Departament d’Ensenyament»… És curiós que, havent viscut tantes jornades de faena «pa casa», segurament més que a les aules, no existisque cap document que ho arroplego. En qualsevol cas, no caldrie, ja que és evident que açò marque. Com siria ara si no m’hagueren criat humilment ni haguera nascut d’uns pares (d’uns iaios, d’uns rebisiaios…) treballadors rurals de la terra? Un professor d’institut com jo, la primera generació de la família en estudis superiors sufragats per tot aquell esforç: «estudiau i intentau escapar d’este ofici tan dur i tan poc valorat».
Possiblement, no hauria emprès les temporades fortes de faena, o d’exàmens, en la mentalitat del «estem de campanya»: pensant que hi ha un fruit aguardant que implique constància, dedicació i, com s’ha d’enllestir de totes maneres, quant abans, millor («no es passo i es faie malbé»).
Potser viuria al dia, i no en esta precaució de tindre sempre una miqueta estalviat per si ve un mal any de governs retalladors en educació: tan nefastos com la sequera, les gelades o la pedra.
Probablement, la meua dieta i els meus menús no sirien tan saludables, no obriria ni tancaria les minjades diàries en funció de lo que penge en aquell moment dels arbres i de les plantetes de l’hort. Tampoc sabria valorar les suors que hi ha darrere d’un producte de qualitat, ni siria conscient de les misèries que oferixen als productors del sector primari.
Qui sap si apreciaria de la mateixa manera les coses senzilles, si disfrutaria tant en los entorns naturals o si exerciria la docència com qui plante un xito que vol mimar perquè trague bones raïls de cara al futur.
Mai he dixat de ser una miqueta llaurador i és normal: quan me bressaven, ja vaig mamar esta forma de vida que sempre m’ha definit com a persona. No vec motius per a avergonyir-me’n: sempre haig estat orgullós dels meus orígens.
Publicat a Temps de Franja n. 154, juliol 2022