Primavera rondadora*

// Roberto Albiac

Arribo a l’extrem de la foia, a la punta del tossal, m’assento damunt d’una roqueta imitant l’escultura d’aquell pensador rural que tenim a la vila. Miro aquella part del terme: la primavera rondadora ja no vol tardar i va prenyant los bancals vestint-los de colors blancs pels secans, morats pels regadius. Lo cerç m’acompanye en este moment de soledat i reflexió mentres xulle entre els armetllers florits. No és l’únic: les abelles també me canturrutxen quan van fent alegrement la seua faena de matrones. Me sinto reviure al solet, respirant tranquil·litat, observant la llibertat: si en tenim de sort… Un març més, aquell racó natural del món renaix després d’un període de quietud en què tot havie estat ben parat i conservat a baixa temperatura, un cicle de vida i mort que mos fascine, sobretot en aquell curt instant en què tot explote acompanyat de tonalitats i perfums. Inclús molts d’aquells vells arbres robustos, que escampen raïls des de fa dècades, s’animen una volta més a n’este espectacle vital en la seua millor versió, segurament, encara es resistixen a donar calor a alguna casa.

Estic davant d’un miracle que cada any és paregut però que no dixe indiferent a ningú. I mentrestant, les fotografies primaverals van inundant Instagram, Facebook i l’oratge de les notícies de la tele, hi ha lleidatans que passegen turistes per les seues explotacions agrícoles i els japonesos ho estaran celebrant en algun festival. Curiós.

La naturalesa se mos presente com una roda que va voltant cíclicament, però no és l’única: la nostra vida també mos ve així. Des de la infància a la maduresa evolucionam, mos reinventam, ressorgim, produïm fruits… Les societats també, per això, després de tant temps hivernant, haurem d’imitar al nostre entorn en la manera d’actuar: mos toque ser (i fer) primavera. No sirem los primers ni els raders a fer-ho, però està clar que valdrà la pena.

*Publicat a Temps de Franja n.149, abril 2021