Quan la majoria d’edat me va fer volar del niu per a emprendre noves destinacions (universitàries i professionals) lluny del Baix Matarranya, a les successives neveres i rebosts sempre m’han acompanyat —frescos, en recipients o congelats— los vegetals de casa, l’oli de la coope i, també, lo pa de la vila. Sincerament, no he pogut trobar una crosta consistent similar ni el mateix ullat artesanal a la molla dels pans “forasters”: per desgràcia, predomine “la baguet del súper”, de còmoda massa prefabricada, eixa que mute a xiclet a la nit i a terròs de bancal en lo demà…
Tampoc he vist pastissers descarregant llenya a la porta del forn, ni llums enceses abans d’eixir el sol il·luminant pastadors amatinadors a qui poder comprar massa per a almorzar coques a la paella, o les pastes de sempre, quan vas a retiro d’una nit de festa. Estan en perill d’extinció: a qui portaran les colles les nyaules de la penya en cuixes de corder o pollastre per a rostir? a qui encarregaran la coca de primentó? No vull renunciar al nostre pa, són molts matins de batejar d’empeltre la cruixent punteta acabada de desenfornar, d’omplir clotxes de magra, tomata, sardines o olives. Són molts records: les sopes escaldades en oli i timó del iaio o les d’all, la creu a la sola abans de fer la primera llesca, eixa llesca a cada plat (inclús en la taronja!), les torradetes de Santa Teresa, la màquina del mondongo trinxant pa, les raderes molles a les “tites”, lo sacrilegi de no aprofitar-lo, les històries de pans negres, lleutos, pasteres, molins a les séquies i cereals als masos…
Les panaderies de tota vida, com també les carnisseries, van tancant a cada jubilació per falta de relleu generacional, per la despoblació i per la competència de les grans superfícies. En ells, se’n van gustos, tradicions i productes de qualitat que no hauríem d’abandonar si no volem perdre l’essència de les nostres viles.
Publicat a Temps de Franja n.165, abril de 2025