M’assento al trist pedrís a pair-ho: les llumeres del quartet del foc i la xaminera ja han fet cap a la pallissa… A l’últim habitant, aquella valenta falzilla que es va atrevir a fer el seu iglú de fang a la part que ara ha cruixit, també l’han expulsat. Ho veíem vindre des d’aquella indignant notícia, «malacabats! han puiat en un camionet pel camí de l’estació i han furtat les telles de tots los masos que han vist!».
Com sempre, fent negoci a costa dels llauradors, sense cap mena de respecte… profanant la memòria d’aquells segadors que, per no haver de tornar diàriament a peu (o en vehicles de quatre potes) quilòmetros xino-xano en acabar una dura jornada de faena, van aixecar com van poder estes humils parets. Adéu a la instantània d’un temps congelat, lo racó que va acollir el banc i els llits de fusta dels iaiets, los eterns plats i tasses de color verd i marró, los desmodats aperos acompanyats de xorros, banastos, forques, dalles, llaceres… la quadra i aquells compartiments prop de la cisterna i la bassa ara eixutes.
Ells no han vist su un pujal d’inútils pedres davall d’un valuós tellat rústic. Ni s’ho han plantejat que estaven despullant la preciosa cal·ligrafia del primer resident a la part de dins de la porta rebentada, que estaven destruint la modesta alcova a on van passar la lluna de mel amants de segles passats, que estaven derrocant històries familiars i suors de masovers que van conviure, durant llargues temporades, en gelades, tronades, serps, arreclaus, llops, bandolers o maquis… que estaven dinamitant, impunement, irreversiblement, lo nostre patrimoni (im)material: un conjunt de punts toponímics del terme, enllaçats per sendes i camins rurals, per a on los favarols ham pogut recitar, durant generacions, los malnoms de bona part de les famílies de la vila (lo mas de…). Tot reduït a escletos d’edificis amorrats que sol serviran de miradors d’estrelles.
Publicat a Temps de Franja n. 163, novembre 2024