Les gates del garatge, expectants, m’aguaiten mentres exploro pel tall i l’escorça les bades principals, eixe obrefàcil natural que els anys han anat imprimint al llarg de la fusta, ne trio una. Lo fet d’acomodar el tallant del tascó alerte les espectadores que, a la primera tamborinada del mall, apreten a córrer esfuriades en lo mateix ímpetu que ha fet saltar una part de la tronca. Sempre s’ha dit que la llenya té un triple poder calorífic: mos va fer traure roba de davall lo mono mentres fíem la remolcada a un bancal de boires, mos està fent suar en este deport mil·lenari que és asclar, i mos donarà una caldoreta an esta casa hivernal que no es pot comparar en carburants, ni gasos, ni cap altre trasto que es connecto a la llum.
Tot va encomençar en l’art de la poda: en la màgia de renovar la fusta vella per aconseguir uns fruits i un crescut vigorosos als arbres; en la tècnica de dominar estirores, serrutxos, tronçadors i, si l’ample és retjo, motoserres llargues i curtes; en la faena d’apujalar, a les ribes, tronques, soques i tronquets; en la filosofia de seguir aprofitant tots los recursos que mos oferix la terra.
No entenc com se pot arribar a l’edat adulta sense saber encendre una foguera, sense ser capaços de produir eixe ball hipnotitzant de flames i espurnes al ritme de cruixits murmurats, sense poder aportar una caloreta enxisadora en campanyes gebrades entre olivers, sense poder oferir eixe orgasme gastronòmic d’argadelles de carn o sardines a la brasa, paellades nivellades damunt de ferros, calius que escaliven pataques, moniatos, carxofes, calçots, olives, cebes, primentons, albergines… Una riquesa incalculable. No m’estranye que, a la meua vila, alguns dels records més entranyables de moments compartits tinguen sempre la llenya com a protagonista: lo Tronc de Nadal, les fogueres de Sant Anton i els Quintos.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026