Iaies, mares, filles
// Marina d’Algars
La primera noció que tenim de l’alè, la tendresa, el contacte, la seguretat, la sensualitat prové de la mare. A la meua època, i al poble, es naixia a casa. El metge o el practicant (com en el meu cas), la matrona (no de titulació sinó d’especialització per la pràctica) i totes les dones de la família que rondinaven per la casa, estaven presents en el moment del part per acollir la nova criatura. Una escaldava l’aigua, l’altra preparava draps blancs. La figura i suport de la mare era essencial per a filla que donava a llum per primera vegada. Representava el suport emocional i l’experiència, la mà imprescindible per a conduir la vivència de donar vida.
Ma iaia era una dona valenta, com totes les dones que es van enfrontar a la duresa d’una postguerra, algunes d’elles havien perdut fills, germans, l’home, amics. Maleïda guerra!. Dones silenciades en la història però heroïnes del dia a dia. Dones que d’una pesseta en feien un pa. Que preparaven el menjar per a tota la família amb les quatre patates i hortalisses de l’hort, i de tant en tant la carn dels animals del corral que elles mateixes mataven. D’aquell temps recordo que contemplava atentament el ritual de vida i mort quan ma iaia matava una gallina o un conill; era quelcom natural. I quan anaven a buscar caragols els dies de pluja, o a dormir al mas tota la família per a segar. I tantes altres coses! Aquelles dones, iaies i mares nostres són exemple de resignació. Solitàries en el seu patiment. Gràcies a que van renunciar ser elles per damunt de tot i es van dedicar a la família exclusivament, en una dictadura que negava l’expressió de les idees fora del sistema patriarcal, nosaltres, les filles, hem pogut estudiar, viatjar, casar-nos i separar-nos si així ho decidim. Elles ens han abonat el camí per a poder ser dones lliures amb l’únic sotmetiment que la nostra consciència. Som l’herència de les seues il·lusions, dels desitjos que no van poder realitzar.
Avui vull fer el meu petit homenatge a la mare que em va porta dintre del seu ventre, a la iaia que la va portar a ella, a la besàvia i així amb tota la cadena fins a l’origen. Vull ser la veu d’aquelles dones que han fet possible la meua presència al món i m’han donat la llum per mirar més enllà del seu horitzó i així continuar la cadena de la vida cap a una societat més igualitària i solidària.
Tags: Columnes, Entre dos aigües
Trackback from your site.
